L'alga que no és alga

Quan es parla d’un actiu ambiental o paisatgístic el més important passa per saber identificar-ne quin és el seu tret diferencial. Les platges de les Balears, ja conegudes al llarg de la geografia europea i del més enllà presenten, en general, unes condicions que conviden al seu gaudi. Aigües com vidres flexibles, arenes blanques, onatge suau i respectuós i unes condicions climàtiques que conviden encara més a posar-se en remull. Sigui com vulgui, les nostres platges presenten un tret que les fa diferents de les platges d’arreu. Malgrat tot, i sense cap dubte, com a agent biològic per als litorals d’acumulació de les Illes Balears destaca l’ecosistema que constitueixen les prades de Posidonia oceanica. El conjunt d’espècies que formen aquestes praderies submergides tenen un paper insubstituïble en l’estabilitat d’aquests tipus de litoral.

La Posidonia oceanica és una planta autòctona mediterrània que colonitza els fons marins arenosos. Aquesta planta, que popularment ha estat anomenada alga, és una fanerògama la qual es desenvolupa a partir de formacions de prades submergides que a les Balears, com a espècie fotòfila, es poden estendre fins a profunditats de prop de 40 m. Les prades de posidònia constitueixen els ecosistemes marins més importants del Mediterrani per una doble raó: des del punt de vista biològic afavoreixen l’assentament i la colonització de nombrosos organismes i espècies, mentre que des del punt de vista dinàmic i morfològic constitueixen una peça clau en la producció de sediment i l’estabilització dels litorals. En definitiva, es postulen com ecosistemes marins madurs els quals presenten major producció de biomassa i de sediment que la resta d’associacions vegetals submarines de fons arenós.

Imatge d'una pradera de Posidonia oceanica i de la biodiversitat associada. Font: http://cram.org/catalogo-de-especies/fondos-marinos/fanerogamas-marinas/praderas-de-posidonia/

El seu creixement bidireccional (vertical i horitzontal) sobre el fons marí arenós facilita el seu paper a l’hora de retenir el sediment, i tot plegat constituir un cos resistent a l’energia de l’onatge que hi arriba. En els extrems dels rizomes superiors creixen en vertical les seves fulles, entre 8 i 11 mm d’amplària i 20 i 80 cm de llargària. Aquestes experimenten un creixement foliar lent però sostingut durant l’hivern, que s’accelera durant la primavera i arriba al seu màxim per maig. A l’estiu el desenvolupament de la planta s’atura i les seves fulles són ràpidament colonitzades per comunitats d’epífits (espècies que viuen sobre una altra sense parasitar-la). Durant la tardor es produeix una caiguda massiva de les fulles més velles. Quan la fulla mor una gran part de les espècies epífites es desprenen i entren a formar part del sediment.

Malgrat l’important paper que tenen les prades de posidònia sobre l’estabilització i la producció de sediment en la part submergida, aquestes també deriven una transcendental implicació geomorfològica i dinàmica en diferents aspectes. En primer lloc, l’edifici de la pradera al fons augmenta la seva rugositat, fet que fa disminuir la profunditat crítica que provoca la modificació de l’onatge, de manera que obliga en les situacions de grans temporals a iniciar la deformació i ruptura de les ones en una zona relativament allunyada de la línia de costa. D’altra banda, com ja s’ha comentat, la posidònia perd de forma massiva les seves fulles al llarg de la tardor. Les fulles mortes són transportades cap a la línia de costa i dipositades sobre límit inferior de la platja emergida en forma de berma vegetal. Aquestes estructures biològiques presenten un front vertical oposat a la direcció de l’onatge incident. La posició i morfologia d’aquestes acumulacions provoquen que l’onatge que arriba a la línia de costa impacti sobre elles simulant els mecanismes que es donen sobre les costes rocalloses, assumint alhora una funció de defensa molt important vers a la protecció de la superfície arenosa de la platja emergida, i en conseqüència, evitant la seva erosió mar endins.

Berma deposicional de restes de Posidonia oceanica al límit inferior de la platja emergida. Font: elaboració pròpia

Per tot el que s’acaba d’esmentar, la importància de la Posidonia oceanica com agent biològic és fonamental pel manteniment i la defensa de les costes d’acumulació arenoses. Partint d’aquests coneixements testats empíricament per la comunitat científica, sovint manca la presència d’una major consciència social i política, i sobretot la implicació directa de tots els agents socials i econòmics que tenen interès en l’explotació directa o indirecta de les platges. Si es vol perllongar en el temps que les condicions dels nostres sistemes platja-duna segueixin imprimint uns trets diferencials marcats per unes condicions geoambientals privilegiades (en els casos que encara perduren) no ens queda d’altra que protegir-les. 

No hem de caure en l’error de pensar que nosaltres, pel fet de ser simples usuaris de les platges, no tenim ni veu ni vot per a intentar millorar-ne el seu estat. Al cap i a la fi, cada any en són milions les persones que trepitgen l’arena, milions les persones que estenen la tovallola, i milions les persones que es remullen amb felicitat a les aigües clares i transparents. No obstant, l’exercici de reflexió sobre els impactes que totes aquestes accions suposen per aquests ambients ha de ser individual, sinó poca cosa tenim a fer. Només des de la reflexió individual es podrà engendrar una acció global que sigui eficient – per a tots els interessos – i respectuosa amb les nostres platges. Tot i això, aquesta també ha de ser piramidal, aconseguint enllaçar la consciència i compromís dels usuaris amb la dels agents interessats amb la conservació de les platges – principalment econòmics – i la de les administracions públiques competents en la seva gestió i legislació.

I és que, ara que és estiu, les platges no han de ser vistes com una joguina, com un espai que es simplifica a unes hores d’esbarjo i bauxa, sinó que han de ser vistes com a llocs estratègics pel nostre futur més pròxim. 

* Article publicat a la revista Campanet

Miquel Mir Gual

Es Vedrà; una gestió coherent amb els objectius de conservació

La gestió i planificació dels espais naturals sempre és tan complexa com compromesa. Complexa perquè es tracta d'espais extremadaments dinàmics i fràgils en tant a les relacions i sinèrgies de tots els agents, factors i processos que s'hi donen. Compromesa perquè el gestionar és decidir, i el decidir sovint passa per presa de decisions punxegudes. Sigui com vulgui, la bona gestió només té una cara possible, aquella que asseguri que qualsevol acció o decisió sigui presa tenint en compte la conservació i preservació de l'espai que es vol gestionar. Dintre del concepte de "gestió d'espais naturals" com a terme en sí, la gestió és sols un escaló més. Amb això cal a dir que abans d'arribar a gestionar un  determinat espai, primer l'hem de conèixer íntegrament i després hem de saber planificar-ne la gestió potencial que ens ajudi a aconseguir els objectius planificats amb el mínim impacte possible. 

Vista panoràmica d'es Vedrà i es Vedranell (Eivissa). Font: wikipedia.org

El cas que aquests dies s'ha fet viral arrel de la decisió que le autoritats competents han pres vers l'eliminació de les cabres presents fins fa poc a es Vedrà d'Eivissa, és un nítida prova de que d'opinar tothom en sap, però que sovint s'enyoren arguments, coneixements i fundaments que recolzin els efervescents comentaris. Es Vedrà és un espai notablement protegit per un dret positiu que es recolza amb un cos normatiu d'àmbit europeu i autonòmic. Seguint l'ordre territorial, es Vedrà - es Vedranell queda a l'ampara del que defensa i estableix la Xarxa Natura 2000. Aquesta, de gènesi europea i amb l'objectiu d'homogeneïtzar els criteris de conervació d'hàbitats i espècies d'interès comunitari arreu dels estats membres, considera la zona en qüestió com a Lloc d'Interès Comunitar -LIC- (a partir del que estableix la Directiva d'Hàbitats) i com a Zona d'Especial Protecció per a les Aus -ZEPA- (segons el que postula la Directiva d'Aus). Endemés de protecció a l'ampara del cos normatiu europeu en matèria de medi ambient, es Vedrà quedà emparat per la Llei 1/1991 d'espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d'especial protecció de les Illes Balears, la qual li otorgà la figura d'Àrea d'Especial Interès -ANEI-. Finalment, el 2002, atenent a la Llei 4/1989 de conservació dels espais naturals i de la flora i la fauna silvestre (d'àmbit estatal) i a partir del Decret 24/2002, es declarà el Parc natural de cala d'Hort, cap Llentrisca i sa Talaia, i les Reserves naturals d'es Vedrà, es Vedranell i els illots de Ponent, que anys més tard, el 2005, amb l'entrada en vigor de la Llei 5/2005 per a la conservació dels espais de rellevància ambiental (LECO) en foren modificats els seus límits.

La notable quantitat de figures de protecció en aquesta zona du implícit el ferm compromís que els actors competents en la seva gestió han de tenir en tant a la preservació d'allò que està protegit. La gestió d'un espai natural no ha de passar, en cap cas, per decisions i accions ad hoc en funció de qui estigui al comandament del poder en un determinat moment, sinó que en exclusiva s'ha de deure a la preservació dels hàbitats i les especìes que s'hi puguin trobar en perill. El fet de comptar amb hàbitats que segons una Directiva europea són considerats com a prioritaris vers a la seva gestió i conservació ha de ser superlatiu front a les opinions que, sovint des del desconeixement, puguin sorgir en tant, per exemple, a la retirada de ramat. L'útilització del ramat caprí no és una mesura ni nova i exclusiva de les Illes, sinó que arreu, i en el cas que hagi estat beneficiós per la conservaciò d'hàbitats i ecosistemes, s'ha utilitzat (e.g. búfals asiàtics a s'Albufera de Mallorca o els llops al Parc nacional de Yellowstone, als Estats Units). Com aptuntava anteriorment, l'eix cronològic en aquests casos passa per conèixer, planificar i gestionar. Utilitzant el tema de debat com a símil, si des del coneixement la situació d'hàbitats i espècies a es Vedrà demostrava que el seu estat de conservació era decadent, atribuït a l'acció depredadora del ramat caprí, la presa de decisió és tan fonamentada com coherent des del punt de vista tècnic ja que, atenent a la responsabilitat dels gestors, ajudarà a recuperar l'estat de conservació òptim d'allò que, des d'un punt de vista jurídic i normatiu està potegit; hàbitats i espècies.

En temes complexes cal que hi hagi opinions que, com a mínim, juguin dins els límits del coneixment i l'honestetat, i que alhora, fugin de la demagògia i l'absurd. Seria del tot sa que els que, per exemple defensen a ungles i dents la tauromàquia, ara no en vulguin fer un ressò mediàtic d'una mesura que ha estat íntegrament presa per a correspondre amb el que el cos normatiu d'aquest espai en concret n'estipula: la conservació i preservació dels hàbitats i espècies presents a la zona, molts d'ells, per cert, d'interès comunitari. Si bé la presa de decisions sempre ha de poder ser objecte de crítica, seria interessant que almanco aquesta ho fes basant-se amb proves sinceres i fonamentades que l'argumentin. En aquest cas en concret, i extrapolable a qualsevol altre espai natural protegit, la gestió criticable sense escrúpols ha de ser aquella que no es faci pensant plenament en la conservació dels valors i recursos naturals jurídicament protegits. Sempre que aquesta sigui la filosofia de gestió, cal ser prudents, i com a mínim, esperar els resultats derivats abans d'omplir línies absurdes d'opinions sense fonament.

Miquel Mir Gual

Els altres candidats, les altres eleccions

La democràcia a n’aquest país, tal i com ha fluït des del seu naixement, potser d’una manera imposada, es percep com un exercici que de forma puntual duen a terme els seus ciutadans un pic cada quatre anys. La història passa pel comprar i el vendre, com si d’un simple fet es tractés, així, sense més. Els candidats a les llistes dels distints partits que concorren als comicis venen el seu vot per a que cada un de nosaltres, amb la nostra dignitat, ètica moral i principis els hi comprem. I fins a aquí tot bé. Cada un és lliure d’oferir i adquirir el que millor creu que sigui. No obstant això, si la democràcia sols s’entén amb tendència unidireccional mal anem. Ara és l’hora de les altres eleccions, ara és l’hora dels altres candidats.

Estam encara inserits dintre d’una crisi estructural de calat, ja prolongada en el temps, i que ens ha tacat a tots d’una o altra manera. Venim de passar uns anys marcats per la legislatura de les retallades, de les supressions de llibertats, de la devaluació sostinguda de drets, d’haver d’empassolar-mos dia si dia també les malifetes de càrrecs públics arrel de la seva avarícia corrupte i en definitiva, de  veure com el poder elegit pel poble democràticament es converteix en el poder opressor de molts dels seus drets. Sigui com vulgui però, i atenent als mecanismes de la democràcia que ens diu representar, el poble va tornar a votar el passat dia 24 de maig deixant un clar missatge; ruptura. Ruptura amb la decadència generada, ruptura amb les males pràctiques i amb les postures impositores derivades d’un poder caciquil, ruptura amb l’hermetisme institucional i amb el cas omís a la realitat diària dels més febles i ruptura, en definitiva, amb el distanciament inversemblant entre el poder i el poble que aquest representa. Per tot, el còmput de vot majoritari ha apostat per un gir cap a les propostes de canvi, de tornar donar sentit lògic i honest a l’escenari polític, i sobretot al rol que les institucions han de tenir envers al bé dels seus ciutadans. Un canvi encaminat a la participació ciutadana, al contacte proper, a la transparència i a la democràcia activa, la de veres.

Cal dir però, que tot canvi genera expectatives. Genera il·lusió. De ben segur que moltes en són les persones que divisen i desitgen que el timó canviï de rumb. Que esperen tornar a sentir-se representades de cap a peus, trobar de nou la confiança i la dignitat ciutadana amb els seus dirigents, i no sentir per mai més vergonya aliena a alguns episodis soferts en el passat. És per això que ara més que mai toca viure les altres eleccions. Toca canviar l’ordre del comprar i el vendre. Toca capgirar els papers dels candidats. Ara més que mai, i per a donar sentit a una democràcia pura i participativa, toca que els electes pensin de volta amb els seus electors, amb aquells que els hi han donat la confiança per a que compleixin amb els seus programes, amb les seves promeses electorals i que no decebin a la il·lusió de canvi generada. Ara és el moment de ser valent, d’espolsar-se els complexes que històricament han vestit l’esquerra en moments de governar. És el moment d’apostar per la política domèstica, per defensar allò que caracteritza i dóna sentit al poble. És el moment de mirar al carrer, al carrer de la gent, i no deixar-se condicionar més per les elits. Però sobretot és el moment d’obrir de pinta en ampla les institucions, de fer una democràcia activa, participativa i viva. De donar veu contínua a la gent, de posar orelles i seny als problemes que pinten el dia a dia del nostre entorn. És hora, en definitiva, de vestir el sistema polític amb una nova muda. Una muda que expressi il·lusió i confiança, i que doni peu a una sinèrgia fiable entre els electors i els electes. Que permeti de nou  establir un diàleg coherent i que sobretot, no gasti ni un segon dels seus esforços en tornar alterar temes i drets tan democràticament fonamentals com la salut, l’educació i els serveis socials.

En aquest sentit la veu i el manifest dels ciutadans ha de servir per omplir les institucions de feina, empenta i il·lusió. Ha de servir als partits entrants de tenir com a premissa no decebre ni la més mínima esperança, i sobretot de no cometre errors imperdonables com els molts que s’han anat acumulant al llarg dels darrers anys. Les oportunitats són contades, i aquesta és la millor per a que els dirigents de torn s’arromanguin les mànigues, s’omplin de seny i valor, i estiguin a l’altura que se’ls hi ha encomanat. Així és doncs que ara han de començar les altres eleccions. Aquelles que han de durar un període de quatre anys i en les que hi ha d’haver un únic candidat; el poble. Eleccions sense preliminars, sense campanyes electorals. No hi ha temps per perdre ja que són moltes les qüestions que urgeixen solució. Esperem que l’únic candidat que es presenta sigui el que finalment guanyi els comicis que comencen. Si pogués ser, per majoraria absoluta.

Miquel Mir Gual

Llibre "Les fonts Ufanes i el pla de Tel"

El passat 25 d'abril es presentà a Campanet el llibre sota el títol "Les fonts Ufanes i el pla de Tel". Es tracta d'un llibre temàtic i pioner en tant a la caracterització geogràfica i física de les fonts Ufanes (Campanet) i el seu entorn més proper. Tot i que aquestes, des de que van ser declarades Monument natural el 2001 i passaren a titularitat pública el 2003 han incrementat la seva popularitat mediàtica d'una manera substancial, amb recurrents aparicions en mitjans de comunicació, avui encara no comptaven amb cap referent bibliogràfic editat oficialment. Així, sota el finançament i el suport de l'Ajuntament de Campanet, i la coordinació de qui us escriu, es va engendrar aquest projecte el qual, d'una manera monogràfica, tracta principalment la caracterítzació geogràfica de l'espai.

Portada del llibre "Les fonts Ufanes i el pla de Tel"

El llibre està format per un total de 8 capítols temàtics, més un annex cartogràfic i un annex fotogràfic compost per 20 fotografies d'alta qualitat. Hi han participat un total de 19 autors provinents prinicpalment del món acadèmic els quals, a partir dels seus coneixements profunds, regalen als continguts dels textos una qualitat i rigor remarcables. Cap destacar també la gran quantitat de figures, mapes i fotografies que ajuden a il·lustrar la bellesa geogràfica i paissatgística de la zona. D'entre les temàtiques en destaca l'explicació hidrogeològica de les Fonts (com i quan brollen? per què?), la caracterització geològica de les Coves de Campanet i la seva relació pretèrita amb les Ufanes, els primers inventaris florístics i faunístics mai publicats sobre l'alzinar de Gabellí, o bé la importància que les Fonts tenen en tant a la conservació de s'Albufera de Mallorca. 

El llibre es troba a la venda a l'Ajuntament de Campanet, amb un preu de 10€

Hi ha la possibilitat oberta de fer la presentació del llibre a qualsevol part de Mallorca, per si alguna institució a Ajuntament hi està interessat (posar-se en contacte amb mi).

Cita:

Mir-Gual, M. (2015). Les fonts Ufanes i el pla de Tel. Col·lecció Pla de Tel, 11. Ajuntament de Campanet; 196 pàg.

Miquel Mir Gual

El brollar entre una pau Ufana

Les fonts Ufanes són, possiblement, l'accident hidrogeològic més important i interessant de les Balears. Des del seu descobriment, però sobretot des de que passaren a titularitat pública, i possiblement arrel de la seva difusió mediàtica, l'interès social que desperten, totalment justificat d'altra banda, suposa una afluència massiva i sense control d'usuaris que, expectants, les visiten quan brollen. I no és per manco, ja que quan estan en plena efervescència desprenen una harmonia de difícil equiparació. Tot plegat però, l’espontaneïtat amb la que brollen, contades vegades a l'any, fa que la pressió antròpica sobre l'alzinar de Gabellí sigui de difícil assimilació per l'ecosistema que el sustenta.

Les Ufanes formen part d’un sistema de fonts que s’estén des de Maçana fins a Gabellí, passant per Biniatró, i que tenen l’origen en un vessament cabalós d’un aqüífer fissural que forma un embassament subterrani d’aigua localitzat a la base d’un escarpament calcari. No obstant, més que parlar de la caracterització hidrogeològica de les Fonts, la reflexió que importa avui, potser més que mai, és la que es refereix a la regulació del seu ús públic. Sigui dit per endavant que el cas de les Ufanes és únic quan ens referim a la valoració del seu ús, i a les derivacions que aquest en pot suposar per l’espai. La peculiaritat del cas que ens ocupa passa per dues valoracions a considerar. En primer lloc, l’alzinar de Gabellí deriva amb un ecosistema d’alt valor ecològic, no obstant d’una fragilitat notable vers a qualsevol impacte que pugui rebre. En segon lloc, la realitat hidrogeològica de les Fonts fa d’aquestes, surgències d’aigua espontànies i sobtades que, sense previ avís, brollen a superfície dibuixant un espectacle natural digne de visita. La simbiosi entre aquests dos factors esdevé una peculiaritat intrínseca i única per l’espai, ja que la poca recurrència en que les Fonts brollen suposa que el seu ús públic sigui massiu i molt concentrat.

Surgència de l'aigua de les Fonts en moment defervescència. Foto: Miquel Mir Gual

En aquest cas en concret, tot i que l’accident hidrogeològic sigui el principal atractiu, la consideració de l’impacte que genera la pressió d’usuaris passa per la petjada sobre l’alzinar i l’ecosistema que el sustenta. La sobre ocupació de visitants en períodes temporals molt reduïts – hores o dies – fa que la pressió sobre el sotabosc de Gabellí sigui molt forta, induint així a la desaparició d’hàbitats, la compactació i erosió del sòl, o bé a dificultar el creixement de la vegetació arbustiva associada a l’alzinar. Una afluència de 17.000 persones al llarg tres dies en una àrea que es redueix a uns 40.000 m² (àrea de màxima influència dins l’alzinar) ha de tenir, sense lloc al dubte, un impacte negatiu de calat per l’espai. Endemés de les conseqüències directes, les puntes de màxima freqüentació generen una situació d’estrès en el municipi, tot suposant problemes d’assimilació en tant a la gestió del trànsit, aparcament, o en cas de casos, maniobres d’emergències.

Arribats a aquest punt, la situació que es genera entorn als moments d’efervescència de les fonts Ufanes s’està convertint de cada cop més insostenible, ja no sols pel propi espai, sinó també pel municipi de Campanet. Sigui dit per endavant que, tot i ser fàcil opinar sobre la situació, més cura s’ha de tenir alhora de fer-ho des d’un punt de vista objectiu i tècnic. No caldria oblidar que totes les mesures a prendre s’han de basar, sempre, en el bé de de l’espai, i pensar en el perdurar de la seva conservació. Sembla a ser que es presenta com a clau i urgent establir estudis d’impacte exhaustius que ajudin als gestors a conèixer, des d’un punt de vista empíric i quantitatiu, l’impacte que el característic ús públic d’aquest indret genera. S’han d’establir mecanismes que ajudin a regular el règim de visites i dosificar-ne el flux de visitants. A més, les consideracions tècniques també han de tenir en compte els problemes derivats de trànsit, saturació de la xarxa viària, aparcament, o inclús els plans d’actuació vers a qualsevol problema d’emergència. Entenc que un ajuntament com el de Campanet, tan limitat pel que fa a recursos humans i econòmics, no es pot fer càrrec en solitari de tal responsabilitat, i més quan el Monument Natural en sí no està baix la seva tutela. És de sentit comú pensar que la Conselleria de Medi Ambient del Govern autonòmic, qui és la que té la responsabilitat jurídica, hauria d’assumir en bona part aquests mecanismes de control i, tot comptant amb la col·laboració de l’administració local, regular també els problemes que indirectament afectin a tot el municipi.

Les fonts Ufanes han de seguir sent un espai públic per a visitar i gaudir. No cap ni cal tampoc ser catastrofista, ni sols alarmista vers a la situació arribada. No obstant sí que seria de rebut i responsabilitat que les mesures arribessin tan aviat com sigui possible, i que les situacions d’estrès generades al llarg dels darrers anys cada vegada que les Fonts brollen no es segueixin repetint.  De ben segur que l’establiment de mecanismes de regulació seria de comprensió per part dels usuaris que les visiten, però sobretot i el més important, de gran ajuda per a la futura conservació d’aquest meravellós indret.  Per a que així, tots el que hi som i els que vendran puguem seguir gaudint del brollar entre una pau Ufana...

* Article publicat a la revista Campanet

Miquel Mir Gual

Article: Morfogènesi i dinàmica de la platja des Codolar (Eivissa, Illes Balears)

La platja des Codolar, situada a l'illa d'Eivissa, es postula com una de les més característiques de les Balears, ja que tot i tenir una sistema dunar associat a la seva part interior (avui dia estabilitzat), presenta una gènesi sedimentària formada per còdols litoclàtics de magituds, en alguns casos, considerables. En aquest sentit, i envers aquesta peculiaritat, l'article que es comparteix avui té com a principal objectiu analitzar quina és la gènesi d'aquesta platja, i quina és la dinàmica que la caracteritza.

Panoràmica de la platja des Codolar (Eivissa) i de les seves característiques sedimentàries. Font

Resum

S'ha analitzat la textura dels còdols de la platja des Codolar, Eivissa, a partir del mostreig de quatre seccions de la platja. A cada secció s’han pres mostres de la berma superior i de la inferior, totalitzant el mesurament de 400 còdols. S'han analitzat la distribució dels còdols, la seva mida i la seva classificació. La forma dels còdols s’ha parametritzat a partir del diagrama de Zingg, l'índex d’Arrodoniment de Wadell, la màxima projecció de Esfericitat i l'índex Oblat-Prolat. El resultat mostra una clara gradació de sud-est a nord-oest tant en la grandària com en el arrodoniment i la esfericitat dels còdols. Això en indica clarament que la seva font d'alimentació són els despreniments del cap Falcó, i que el seu transport es produeix per deriva litoral envers el nord-oest. El resultat és la formació d'una barra litoral que fins i tot presenta formes atribuïbles a ventalls d’overwash, que juntament amb ventalls al·luvials delimiten una zona humida, que a l'actualitat ocupen les Salines d'Eivissa.

Link

http://raco.cat/index.php/BolletiSHNBalears/article/view/264190/351843

Referència

Roig-Munar, F.X., Martín-Prieto, J.A., Rodríguez-Perea, A., Pons, G.X., Mir-Gual, M. (2012). "Morfogènesi i dinàmica de la platja des Codolar (Eivissa, Illes Balears)". Boll. Hist. Nat. Balears, 55: 47-62.

Miquel Mir Gual

Formation of the highest sand dunes on Earth

In physical geography, a dune is a hill of sand built by either wind or water flow. Dunes occur in different shapes and sizes, formed by interaction with the flow of air or water. Although the most widely distributed dunes are those associated with coastal regions, the largest complexes of dunes are found inland in dry regions and associated with ancient lake or sea beds.

How highest sand dunes on Earth are formed?

To explain how Earth's tallest dunes formed, scientists previously focused on wind conditions and sand characteristics. Recent research by Yang et al. (2011) suggested that a more complicated process is at work. By combining Landsat images that show variation in dune morphology (shape and size) with gravity measurements of the hilly bedrock below, Yang and colleagues showed that dune height is significantly influenced by local geology.

Dune complex of China's Badain Jaran Desert. Source

Reference

Yang et al. (2011). Formation of the highest sand dunes on Earth. Geomorphology, 135: 108-116

Abstract

Characterization of dune morphology has historically been based on relationships between dune forms and wind regimes with dune height shown to be sensitive to atmospheric boundary layer depth, sand availability and sediment properties. While these parameters have been used in numerical simulations to model the occurrences of some types of dunes, they cannot alone explain the great diversity in form and size seen on Earth and on other solar system bodies. Here we present results from our studies of dune formation in the Badain Jaran Desert in western China, where Earth's tallest dunes occur. We measured the variability of the dune morphology in this desert on the basis of LANDSAT ETM+ data, and we detected the bedrock landforms beneath the aeolian sands by applying gravity methods. Wind records from stations at the periphery of the desert and SRTM topographical data were examined also to augment the interpretation. Our studies demonstrate that in addition to average wind parameters, dune height is highly sensitive to local geology, subsurface characteristics, and topography, and interactions between changing climate conditions and aeolian and fluvial processes. These additional factors need to be considered in the interpretation and simulation of dunes on Earth. We anticipate that analysis of anomalous dune heights like those seen in the Badain Jaran may also provide critical information on subsurface characteristics and environmental conditions on Earth and on other planetary bodies.

Miquel Mir Gual