Els altres candidats, les altres eleccions

La democràcia a n’aquest país, tal i com ha fluït des del seu naixement, potser d’una manera imposada, es percep com un exercici que de forma puntual duen a terme els seus ciutadans un pic cada quatre anys. La història passa pel comprar i el vendre, com si d’un simple fet es tractés, així, sense més. Els candidats a les llistes dels distints partits que concorren als comicis venen el seu vot per a que cada un de nosaltres, amb la nostra dignitat, ètica moral i principis els hi comprem. I fins a aquí tot bé. Cada un és lliure d’oferir i adquirir el que millor creu que sigui. No obstant això, si la democràcia sols s’entén amb tendència unidireccional mal anem. Ara és l’hora de les altres eleccions, ara és l’hora dels altres candidats.

Estam encara inserits dintre d’una crisi estructural de calat, ja prolongada en el temps, i que ens ha tacat a tots d’una o altra manera. Venim de passar uns anys marcats per la legislatura de les retallades, de les supressions de llibertats, de la devaluació sostinguda de drets, d’haver d’empassolar-mos dia si dia també les malifetes de càrrecs públics arrel de la seva avarícia corrupte i en definitiva, de  veure com el poder elegit pel poble democràticament es converteix en el poder opressor de molts dels seus drets. Sigui com vulgui però, i atenent als mecanismes de la democràcia que ens diu representar, el poble va tornar a votar el passat dia 24 de maig deixant un clar missatge; ruptura. Ruptura amb la decadència generada, ruptura amb les males pràctiques i amb les postures impositores derivades d’un poder caciquil, ruptura amb l’hermetisme institucional i amb el cas omís a la realitat diària dels més febles i ruptura, en definitiva, amb el distanciament inversemblant entre el poder i el poble que aquest representa. Per tot, el còmput de vot majoritari ha apostat per un gir cap a les propostes de canvi, de tornar donar sentit lògic i honest a l’escenari polític, i sobretot al rol que les institucions han de tenir envers al bé dels seus ciutadans. Un canvi encaminat a la participació ciutadana, al contacte proper, a la transparència i a la democràcia activa, la de veres.

Cal dir però, que tot canvi genera expectatives. Genera il·lusió. De ben segur que moltes en són les persones que divisen i desitgen que el timó canviï de rumb. Que esperen tornar a sentir-se representades de cap a peus, trobar de nou la confiança i la dignitat ciutadana amb els seus dirigents, i no sentir per mai més vergonya aliena a alguns episodis soferts en el passat. És per això que ara més que mai toca viure les altres eleccions. Toca canviar l’ordre del comprar i el vendre. Toca capgirar els papers dels candidats. Ara més que mai, i per a donar sentit a una democràcia pura i participativa, toca que els electes pensin de volta amb els seus electors, amb aquells que els hi han donat la confiança per a que compleixin amb els seus programes, amb les seves promeses electorals i que no decebin a la il·lusió de canvi generada. Ara és el moment de ser valent, d’espolsar-se els complexes que històricament han vestit l’esquerra en moments de governar. És el moment d’apostar per la política domèstica, per defensar allò que caracteritza i dóna sentit al poble. És el moment de mirar al carrer, al carrer de la gent, i no deixar-se condicionar més per les elits. Però sobretot és el moment d’obrir de pinta en ampla les institucions, de fer una democràcia activa, participativa i viva. De donar veu contínua a la gent, de posar orelles i seny als problemes que pinten el dia a dia del nostre entorn. És hora, en definitiva, de vestir el sistema polític amb una nova muda. Una muda que expressi il·lusió i confiança, i que doni peu a una sinèrgia fiable entre els electors i els electes. Que permeti de nou  establir un diàleg coherent i que sobretot, no gasti ni un segon dels seus esforços en tornar alterar temes i drets tan democràticament fonamentals com la salut, l’educació i els serveis socials.

En aquest sentit la veu i el manifest dels ciutadans ha de servir per omplir les institucions de feina, empenta i il·lusió. Ha de servir als partits entrants de tenir com a premissa no decebre ni la més mínima esperança, i sobretot de no cometre errors imperdonables com els molts que s’han anat acumulant al llarg dels darrers anys. Les oportunitats són contades, i aquesta és la millor per a que els dirigents de torn s’arromanguin les mànigues, s’omplin de seny i valor, i estiguin a l’altura que se’ls hi ha encomanat. Així és doncs que ara han de començar les altres eleccions. Aquelles que han de durar un període de quatre anys i en les que hi ha d’haver un únic candidat; el poble. Eleccions sense preliminars, sense campanyes electorals. No hi ha temps per perdre ja que són moltes les qüestions que urgeixen solució. Esperem que l’únic candidat que es presenta sigui el que finalment guanyi els comicis que comencen. Si pogués ser, per majoraria absoluta.

Miquel Mir Gual

Llibre "Les fonts Ufanes i el pla de Tel"

El passat 25 d'abril es presentà a Campanet el llibre sota el títol "Les fonts Ufanes i el pla de Tel". Es tracta d'un llibre temàtic i pioner en tant a la caracterització geogràfica i física de les fonts Ufanes (Campanet) i el seu entorn més proper. Tot i que aquestes, des de que van ser declarades Monument natural el 2001 i passaren a titularitat pública el 2003 han incrementat la seva popularitat mediàtica d'una manera substancial, amb recurrents aparicions en mitjans de comunicació, avui encara no comptaven amb cap referent bibliogràfic editat oficialment. Així, sota el finançament i el suport de l'Ajuntament de Campanet, i la coordinació de qui us escriu, es va engendrar aquest projecte el qual, d'una manera monogràfica, tracta principalment la caracterítzació geogràfica de l'espai.

Portada del llibre "Les fonts Ufanes i el pla de Tel"

El llibre està format per un total de 8 capítols temàtics, més un annex cartogràfic i un annex fotogràfic compost per 20 fotografies d'alta qualitat. Hi han participat un total de 19 autors provinents prinicpalment del món acadèmic els quals, a partir dels seus coneixements profunds, regalen als continguts dels textos una qualitat i rigor remarcables. Cap destacar també la gran quantitat de figures, mapes i fotografies que ajuden a il·lustrar la bellesa geogràfica i paissatgística de la zona. D'entre les temàtiques en destaca l'explicació hidrogeològica de les Fonts (com i quan brollen? per què?), la caracterització geològica de les Coves de Campanet i la seva relació pretèrita amb les Ufanes, els primers inventaris florístics i faunístics mai publicats sobre l'alzinar de Gabellí, o bé la importància que les Fonts tenen en tant a la conservació de s'Albufera de Mallorca. 

El llibre es troba a la venda a l'Ajuntament de Campanet, amb un preu de 10€

Hi ha la possibilitat oberta de fer la presentació del llibre a qualsevol part de Mallorca, per si alguna institució a Ajuntament hi està interessat (posar-se en contacte amb mi).

Cita:

Mir-Gual, M. (2015). Les fonts Ufanes i el pla de Tel. Col·lecció Pla de Tel, 11. Ajuntament de Campanet; 196 pàg.

Miquel Mir Gual

El brollar entre una pau Ufana

Les fonts Ufanes són, possiblement, l'accident hidrogeològic més important i interessant de les Balears. Des del seu descobriment, però sobretot des de que passaren a titularitat pública, i possiblement arrel de la seva difusió mediàtica, l'interès social que desperten, totalment justificat d'altra banda, suposa una afluència massiva i sense control d'usuaris que, expectants, les visiten quan brollen. I no és per manco, ja que quan estan en plena efervescència desprenen una harmonia de difícil equiparació. Tot plegat però, l’espontaneïtat amb la que brollen, contades vegades a l'any, fa que la pressió antròpica sobre l'alzinar de Gabellí sigui de difícil assimilació per l'ecosistema que el sustenta.

Les Ufanes formen part d’un sistema de fonts que s’estén des de Maçana fins a Gabellí, passant per Biniatró, i que tenen l’origen en un vessament cabalós d’un aqüífer fissural que forma un embassament subterrani d’aigua localitzat a la base d’un escarpament calcari. No obstant, més que parlar de la caracterització hidrogeològica de les Fonts, la reflexió que importa avui, potser més que mai, és la que es refereix a la regulació del seu ús públic. Sigui dit per endavant que el cas de les Ufanes és únic quan ens referim a la valoració del seu ús, i a les derivacions que aquest en pot suposar per l’espai. La peculiaritat del cas que ens ocupa passa per dues valoracions a considerar. En primer lloc, l’alzinar de Gabellí deriva amb un ecosistema d’alt valor ecològic, no obstant d’una fragilitat notable vers a qualsevol impacte que pugui rebre. En segon lloc, la realitat hidrogeològica de les Fonts fa d’aquestes, surgències d’aigua espontànies i sobtades que, sense previ avís, brollen a superfície dibuixant un espectacle natural digne de visita. La simbiosi entre aquests dos factors esdevé una peculiaritat intrínseca i única per l’espai, ja que la poca recurrència en que les Fonts brollen suposa que el seu ús públic sigui massiu i molt concentrat.

Surgència de l'aigua de les Fonts en moment defervescència. Foto: Miquel Mir Gual

En aquest cas en concret, tot i que l’accident hidrogeològic sigui el principal atractiu, la consideració de l’impacte que genera la pressió d’usuaris passa per la petjada sobre l’alzinar i l’ecosistema que el sustenta. La sobre ocupació de visitants en períodes temporals molt reduïts – hores o dies – fa que la pressió sobre el sotabosc de Gabellí sigui molt forta, induint així a la desaparició d’hàbitats, la compactació i erosió del sòl, o bé a dificultar el creixement de la vegetació arbustiva associada a l’alzinar. Una afluència de 17.000 persones al llarg tres dies en una àrea que es redueix a uns 40.000 m² (àrea de màxima influència dins l’alzinar) ha de tenir, sense lloc al dubte, un impacte negatiu de calat per l’espai. Endemés de les conseqüències directes, les puntes de màxima freqüentació generen una situació d’estrès en el municipi, tot suposant problemes d’assimilació en tant a la gestió del trànsit, aparcament, o en cas de casos, maniobres d’emergències.

Arribats a aquest punt, la situació que es genera entorn als moments d’efervescència de les fonts Ufanes s’està convertint de cada cop més insostenible, ja no sols pel propi espai, sinó també pel municipi de Campanet. Sigui dit per endavant que, tot i ser fàcil opinar sobre la situació, més cura s’ha de tenir alhora de fer-ho des d’un punt de vista objectiu i tècnic. No caldria oblidar que totes les mesures a prendre s’han de basar, sempre, en el bé de de l’espai, i pensar en el perdurar de la seva conservació. Sembla a ser que es presenta com a clau i urgent establir estudis d’impacte exhaustius que ajudin als gestors a conèixer, des d’un punt de vista empíric i quantitatiu, l’impacte que el característic ús públic d’aquest indret genera. S’han d’establir mecanismes que ajudin a regular el règim de visites i dosificar-ne el flux de visitants. A més, les consideracions tècniques també han de tenir en compte els problemes derivats de trànsit, saturació de la xarxa viària, aparcament, o inclús els plans d’actuació vers a qualsevol problema d’emergència. Entenc que un ajuntament com el de Campanet, tan limitat pel que fa a recursos humans i econòmics, no es pot fer càrrec en solitari de tal responsabilitat, i més quan el Monument Natural en sí no està baix la seva tutela. És de sentit comú pensar que la Conselleria de Medi Ambient del Govern autonòmic, qui és la que té la responsabilitat jurídica, hauria d’assumir en bona part aquests mecanismes de control i, tot comptant amb la col·laboració de l’administració local, regular també els problemes que indirectament afectin a tot el municipi.

Les fonts Ufanes han de seguir sent un espai públic per a visitar i gaudir. No cap ni cal tampoc ser catastrofista, ni sols alarmista vers a la situació arribada. No obstant sí que seria de rebut i responsabilitat que les mesures arribessin tan aviat com sigui possible, i que les situacions d’estrès generades al llarg dels darrers anys cada vegada que les Fonts brollen no es segueixin repetint.  De ben segur que l’establiment de mecanismes de regulació seria de comprensió per part dels usuaris que les visiten, però sobretot i el més important, de gran ajuda per a la futura conservació d’aquest meravellós indret.  Per a que així, tots el que hi som i els que vendran puguem seguir gaudint del brollar entre una pau Ufana...

* Article publicat a la revista Campanet

Miquel Mir Gual

Article: Morfogènesi i dinàmica de la platja des Codolar (Eivissa, Illes Balears)

La platja des Codolar, situada a l'illa d'Eivissa, es postula com una de les més característiques de les Balears, ja que tot i tenir una sistema dunar associat a la seva part interior (avui dia estabilitzat), presenta una gènesi sedimentària formada per còdols litoclàtics de magituds, en alguns casos, considerables. En aquest sentit, i envers aquesta peculiaritat, l'article que es comparteix avui té com a principal objectiu analitzar quina és la gènesi d'aquesta platja, i quina és la dinàmica que la caracteritza.

Panoràmica de la platja des Codolar (Eivissa) i de les seves característiques sedimentàries. Font

Resum

S'ha analitzat la textura dels còdols de la platja des Codolar, Eivissa, a partir del mostreig de quatre seccions de la platja. A cada secció s’han pres mostres de la berma superior i de la inferior, totalitzant el mesurament de 400 còdols. S'han analitzat la distribució dels còdols, la seva mida i la seva classificació. La forma dels còdols s’ha parametritzat a partir del diagrama de Zingg, l'índex d’Arrodoniment de Wadell, la màxima projecció de Esfericitat i l'índex Oblat-Prolat. El resultat mostra una clara gradació de sud-est a nord-oest tant en la grandària com en el arrodoniment i la esfericitat dels còdols. Això en indica clarament que la seva font d'alimentació són els despreniments del cap Falcó, i que el seu transport es produeix per deriva litoral envers el nord-oest. El resultat és la formació d'una barra litoral que fins i tot presenta formes atribuïbles a ventalls d’overwash, que juntament amb ventalls al·luvials delimiten una zona humida, que a l'actualitat ocupen les Salines d'Eivissa.

Link

http://raco.cat/index.php/BolletiSHNBalears/article/view/264190/351843

Referència

Roig-Munar, F.X., Martín-Prieto, J.A., Rodríguez-Perea, A., Pons, G.X., Mir-Gual, M. (2012). "Morfogènesi i dinàmica de la platja des Codolar (Eivissa, Illes Balears)". Boll. Hist. Nat. Balears, 55: 47-62.

Miquel Mir Gual

Formation of the highest sand dunes on Earth

In physical geography, a dune is a hill of sand built by either wind or water flow. Dunes occur in different shapes and sizes, formed by interaction with the flow of air or water. Although the most widely distributed dunes are those associated with coastal regions, the largest complexes of dunes are found inland in dry regions and associated with ancient lake or sea beds.

How highest sand dunes on Earth are formed?

To explain how Earth's tallest dunes formed, scientists previously focused on wind conditions and sand characteristics. Recent research by Yang et al. (2011) suggested that a more complicated process is at work. By combining Landsat images that show variation in dune morphology (shape and size) with gravity measurements of the hilly bedrock below, Yang and colleagues showed that dune height is significantly influenced by local geology.

Dune complex of China's Badain Jaran Desert. Source

Reference

Yang et al. (2011). Formation of the highest sand dunes on Earth. Geomorphology, 135: 108-116

Abstract

Characterization of dune morphology has historically been based on relationships between dune forms and wind regimes with dune height shown to be sensitive to atmospheric boundary layer depth, sand availability and sediment properties. While these parameters have been used in numerical simulations to model the occurrences of some types of dunes, they cannot alone explain the great diversity in form and size seen on Earth and on other solar system bodies. Here we present results from our studies of dune formation in the Badain Jaran Desert in western China, where Earth's tallest dunes occur. We measured the variability of the dune morphology in this desert on the basis of LANDSAT ETM+ data, and we detected the bedrock landforms beneath the aeolian sands by applying gravity methods. Wind records from stations at the periphery of the desert and SRTM topographical data were examined also to augment the interpretation. Our studies demonstrate that in addition to average wind parameters, dune height is highly sensitive to local geology, subsurface characteristics, and topography, and interactions between changing climate conditions and aeolian and fluvial processes. These additional factors need to be considered in the interpretation and simulation of dunes on Earth. We anticipate that analysis of anomalous dune heights like those seen in the Badain Jaran may also provide critical information on subsurface characteristics and environmental conditions on Earth and on other planetary bodies.

Miquel Mir Gual

Ser o sentir

Són dues paraules sols amb tres lletres de diferència una de l’altra, tot i que amb una distància semàntica de calat, sobretot en els temps que corren. Tot i això, poden presentar significats tan subjectius com divergents, no obstant que poden ajudar a explicar situacions que, per alguns, entrebanquen seriosos problemes de comprensió. Duent la reflexió a l’extrem, el ser és pot imposar, els sentir mai. Mai. Sentia un dia per una tertúlia radiofònica la contesta més absurda mai escoltada per part d’uns dels tertulians, aquells que vestits d’una brillant dialèctica sovint volen fer creure al personal que saben molt de tot. Doncs el peça en qüestió responia sobre el nacionalisme català afirmant que tots els il·lusos – paraules textuals – eren espanyols sí o sí, perquè tenien un carnet d’identitat que així ho afirmava. Pensant-ho des del punt de vista humà i racional, aquest és un argument de rialles, dels que et fa plantejar si la gent és curta o s’ho fa. Quan es parla pel públic en general, sobretot en un mitjà de comunicació d’un abast no poc important, el primer que hauria de fer un és assumir que qui t’escolta no és ingenu, i que sobretot té uns principis i ideals ben fonamentats. A partir d’aquest escenari qualsevol persona pot divergir, i sobretot, pot reflexionar i desenvolupar la seva posició. Faltaria més! No obstant, en temes seriosos com n’és la situació social catalana, els requisits mínims d’aquells que vomiten les seves curolles en mitjans públics haurien de ser el respecte, la serietat argumental, i sobretot, evitar la pudent manipulació a partir d’arguments que treuen somriures de vergonya aliena a qualsevol que els escolti.

La identitat d’una persona no és tan senzilla com a perquè depengui d’un bocí de paper a color i plastificat. Si així fos, seríem encara més pobres del que som, no sols en termes quantitatius, sinó a nivell de dignitat personal. La dignitat humana és una valor o un dret inviolable i intangible de la persona, un valor inherent a l’ésser humà pel fet de ser racional i poder decidir sobre la seva llibertat. D’altra banda, la identitat és el que permet que algú es reconeixi a ell mateix. En conseqüència, la identitat personal és tot allò que ens defineix com a individus. Tenim consciència de la identitat perquè tenim memòria. A part de la dimensió individual, cap parlar d’una identitat grupal o social. La nostra individualitat es comparteix amb els demés i els factors externs acaben determinant la percepció individual sobre qui som. La nacionalitat, la llengua i les tradicions esdevenen trets culturals que són interioritzats per cada un de nosaltres.

La interpretació dels conceptes mencionats anteriorment és la que fonamenta de ple que la condició de ser pot ser subjectiva, imposada, o fins i tot manipulada. D’altra banda però, la percepció del sentir no dóna lloc al dubte. Aquesta és personal i intransferible, inherent a cada cor i cervell, i allunyada de les calumnies que qualsevol vulgui imposar sobre la identitat de cada individu. Tota persona, per molt que no ho pensi, pot assumir ser espanyol avui dia ja que la xarxa institucional, jurídica i protocol·lària d’aquest país així ho imposa. Tanmateix però, i per molta pressió externa, la identitat i la dignitat d’aquests mateixos individus els permetrà sentir-se catalans, gallecs, xinesos, o de la galàxia més llunyana mai imaginada. De fet, i el més important encara, els permetrà postular-se lliures de sentir el que els hi vengui de gust.

Nombroses són les ocasions en que la història ha demostrat com la força i l’autoritarisme no és una eina ni suficient ni eficient per a poder tombar la voluntat de tot un poble. La pressió mediocre del nacionalisme espanyol, encapçalada per la immobilitat de l’actual govern estatal, podrà allargar en el temps el fet de que els catalans segueixin sent espanyols des d’un punt de vista jurídic i administratiu. No obstant, el que no podrà fer ningú serà variar la dignitat, la identitat i el sentir de milions de persones que, per qüestions vàries i totalment respectables, no es senten espanyols.

La posició ferma en contra de la consulta catalana és tan incomprensible com antidemocràtica. A part de ser no vinculant – fet que des d’un punt de vista subjectiu tampoc s’entén massa –, aquesta només pretén mesurar en termes quantitatius el sentir de la societat catalana. La por a escoltar la veu d’un poble es tradueix en una increment de la pobresa del poder, en un deteriorament dels mecanismes que diuen ser democràtics, i sobretot, en una menyspreança de la dignitat i identitat de les persones.

Tot i que el desenllaç del procés sigui negatiu a la consulta, cap no plantejar-se ni per un instant de que el poble català serà vençut, ni sols perdedor. Cap no pensar que la prohibició a l’expressió de la seva voluntat aconseguirà, ni de lluny, variar ni un centímetre la identitat forjada al llarg de tants segles, ni tampoc, la llibertat a que els catalans i catalanes puguin sentir-se íntegres i fidels a la seva terra.  Cap no pensar en definitiva, que la prohibició apagarà la veu de tota aquella gent que sent el que pensa, i que d’una manera o altra ho farà saber. Perquè si es segueix amb aquesta postura d’hermetisme espanyol-nacional, hi haurà un dia en el que no puguem més, i llavors ho podrem tot.

Article publicat a la revista Campanet

Miquel Mir Gual

Entre l'aptitud i la formació

Si com tot a aquesta vida, no és blanc o negre. Si com tot, amb un equilibri òptim en seria suficient, i el més important, eficient. No obstant les llances apunten de nou a que l’escenari polític, dins les seves més altes i selectes esferes, es postula com a una excepció. Però no una excepció sustentada per una connotació negativa. No, no! Una excepció marcada per una tendència d’immunitat i de privilegis. Del no m’importa què ets sinó qui ets. I així van les coses per les nostres contrades.

Sigui dit i conegut que el nivell de formació dels polítics de primer nivell (siguin presidents, ministres o similars) és un tema sensible, endemés de desprendre facilitat per a fer-ne demagògia barata. Anem per parts. Formació i aptitud no sempre van de la mà, i molt manco en política. Un metge pot ser molt apte, però si no està format difícilment podrà exercir com a tal. Al igual, en moltes professions que ocupen el dia a dia de la gent de carrer, com vos o jo, la formació és una peça clau per a poder desenvolupar, de manera autònoma i racional, les habilitats personals, i en casos com la política, el poder de decisió sobre temes concrets. Però el rerefons estructural d’aquest debat passa per demanar-se si el que volem són polítics ben formats però ineficients, corruptes o llunyans al poble, o bé polítics que simplement vessin d’aptitud, lleialtat i dedicació vertadera a les funcions que el poble els hi ha encomanat.

A ningú li escapa que en el descontent social generalitzat del darrers anys hi té un gran pes la crisi de confiança amb les autoritats. Els que manen no ho fan millor que els seus subordinats o, en tot cas, no han estat capaços d’així demostrar-ho. Cap pensar que si no mostren una major eficiència és perquè tal vegada no estan adequadament preparats per assumir aquesta labor. El estar preparat en aquest cas no té perquè passar, només, en tamisar els càrrecs polítics sols per la seva formació, sinó que hauria de recolzar-se més en l’aptitud que aquests mostren per estar a l’alçada de les seves responsabilitats, i sobretot, per projectar el respecte que mereix el populatxo que els ha col·locat.

De què ens serveix un càrrec polític amb un currículum acadèmicament brillant si a l’hora de la veritat no mostra cap gest d’aptitud ètica i moral? De què ens serveix un mèrit que acrediti el coneixement d’un idioma si després a la pràctica, a l’hora de comunicar-se amb els seus homòlegs europeus, es necessiten traductors simultanis? Està clar que l’educació i la formació dels càrrecs que ens representen ha de jugar un paper clau i fonamental, no obstant discrepo de donar-li una transcendència única i titànica. 

És l’alt nivell educatiu dels càrrecs polítics una garantia d’una selecció meritocràtica en la que es cerca a les persones millors preparades per a ocupar aquests càrrecs? Idò una cosa no implica l’altra. Les credencials educatives no sols reflecteixen un elevat grau de formació, sinó també un cert origen social. Es possible que els universitaris tinguin, a més de les credencials, unes característiques que els facin especialment seleccionables, tals com capital social i cultural. No obstant, el simple fet de només ser universitari o haver obtingut una titulació superior no té perquè dur implícit que els candidats siguin sempre els més aptes per a desenvolupar un càrrec polític.

En segon lloc, són les credencials universitàries  una garantia de preparació adequada  per exercir la funció de representació política? O dit d’una altra manera: el pas per les aules universitàries proporciona les habilitats necessàries per exercir aquesta activitat? Em tem que en aquest cas la resposta és contundentment negativa. Bon part de les destreses requerides per a l’exercici de la política (habilitat per el debat i la comunicació en públic, capacitat per a negociar i arribar a acords, empatia amb el poble, prevalença de l’interès públic vers al privat, etc.) no s’aprenen sols dintre de les aules. D’aquí doncs que la formació no ha de ser considerada com l’únic pilar del tarannà d’una càrrec polític, sinó també hauria de ser imprescindible que aquesta es veges complementada per valors addicionals i per una predisposició al servir col·lectiu. La sinèrgia entre les dues vessants es planteja (o s’hauria de plantejar) com a pilar fonamental per a que els elegits tinguessin les bases fermes per a poder desenvolupar les seves funcions d’una manera ètica, transparent i col·lectiva.

Finalment, l’alt nivell educatiu és necessari per exercir l’ofici de polític? El que està clar és que l’educació no ho és tot, tot i que és històricament un requisit irrefutable: les elits polítiques solen tenir un nivell educatiu superior a la mitja de la població. Ara bé, un bon polític precisa, endemés, d’experiències vitals socialment transversals que li ajudin a tenir una visió de conjunt. A més, requereixen sense excepcions aptituds que l’acreditin per a poder servir amb les seves competències.

Amb tot, no es tracte d’obrir un debat sobre l’elecció meritocràtica dels polítics, sinó de que els partits s’obrin a la societat amb l’objectiu d’identificar a aquelles persones que, més enllà de les seves credencials educatives, tinguin l’experiència professional i vital necessària, facin contribucions rellevants en els seus respectius camps, i que mostrin els valors humans necessaris per a desenvolupar les seves tasques d’una manera neta i transparent. Al cap i a la fi, si és volgués, la cosa podria ser molt més senzilla del que és vol fer que sigui. Al cap i a la fi, la resposta està en un equilibri òptim entre l’aptitud i la formació dels elegits.

* Article publicat a la revista Campanet

Miquel Mir Gual