Entre l'aptitud i la formació

Si com tot a aquesta vida, no és blanc o negre. Si com tot, amb un equilibri òptim en seria suficient, i el més important, eficient. No obstant les llances apunten de nou a que l’escenari polític, dins les seves més altes i selectes esferes, es postula com a una excepció. Però no una excepció sustentada per una connotació negativa. No, no! Una excepció marcada per una tendència d’immunitat i de privilegis. Del no m’importa què ets sinó qui ets. I així van les coses per les nostres contrades.

Sigui dit i conegut que el nivell de formació dels polítics de primer nivell (siguin presidents, ministres o similars) és un tema sensible, endemés de desprendre facilitat per a fer-ne demagògia barata. Anem per parts. Formació i aptitud no sempre van de la mà, i molt manco en política. Un metge pot ser molt apte, però si no està format difícilment podrà exercir com a tal. Al igual, en moltes professions que ocupen el dia a dia de la gent de carrer, com vos o jo, la formació és una peça clau per a poder desenvolupar, de manera autònoma i racional, les habilitats personals, i en casos com la política, el poder de decisió sobre temes concrets. Però el rerefons estructural d’aquest debat passa per demanar-se si el que volem són polítics ben formats però ineficients, corruptes o llunyans al poble, o bé polítics que simplement vessin d’aptitud, lleialtat i dedicació vertadera a les funcions que el poble els hi ha encomanat.

A ningú li escapa que en el descontent social generalitzat del darrers anys hi té un gran pes la crisi de confiança amb les autoritats. Els que manen no ho fan millor que els seus subordinats o, en tot cas, no han estat capaços d’així demostrar-ho. Cap pensar que si no mostren una major eficiència és perquè tal vegada no estan adequadament preparats per assumir aquesta labor. El estar preparat en aquest cas no té perquè passar, només, en tamisar els càrrecs polítics sols per la seva formació, sinó que hauria de recolzar-se més en l’aptitud que aquests mostren per estar a l’alçada de les seves responsabilitats, i sobretot, per projectar el respecte que mereix el populatxo que els ha col·locat.

De què ens serveix un càrrec polític amb un currículum acadèmicament brillant si a l’hora de la veritat no mostra cap gest d’aptitud ètica i moral? De què ens serveix un mèrit que acrediti el coneixement d’un idioma si després a la pràctica, a l’hora de comunicar-se amb els seus homòlegs europeus, es necessiten traductors simultanis? Està clar que l’educació i la formació dels càrrecs que ens representen ha de jugar un paper clau i fonamental, no obstant discrepo de donar-li una transcendència única i titànica. 

És l’alt nivell educatiu dels càrrecs polítics una garantia d’una selecció meritocràtica en la que es cerca a les persones millors preparades per a ocupar aquests càrrecs? Idò una cosa no implica l’altra. Les credencials educatives no sols reflecteixen un elevat grau de formació, sinó també un cert origen social. Es possible que els universitaris tinguin, a més de les credencials, unes característiques que els facin especialment seleccionables, tals com capital social i cultural. No obstant, el simple fet de només ser universitari o haver obtingut una titulació superior no té perquè dur implícit que els candidats siguin sempre els més aptes per a desenvolupar un càrrec polític.

En segon lloc, són les credencials universitàries  una garantia de preparació adequada  per exercir la funció de representació política? O dit d’una altra manera: el pas per les aules universitàries proporciona les habilitats necessàries per exercir aquesta activitat? Em tem que en aquest cas la resposta és contundentment negativa. Bon part de les destreses requerides per a l’exercici de la política (habilitat per el debat i la comunicació en públic, capacitat per a negociar i arribar a acords, empatia amb el poble, prevalença de l’interès públic vers al privat, etc.) no s’aprenen sols dintre de les aules. D’aquí doncs que la formació no ha de ser considerada com l’únic pilar del tarannà d’una càrrec polític, sinó també hauria de ser imprescindible que aquesta es veges complementada per valors addicionals i per una predisposició al servir col·lectiu. La sinèrgia entre les dues vessants es planteja (o s’hauria de plantejar) com a pilar fonamental per a que els elegits tinguessin les bases fermes per a poder desenvolupar les seves funcions d’una manera ètica, transparent i col·lectiva.

Finalment, l’alt nivell educatiu és necessari per exercir l’ofici de polític? El que està clar és que l’educació no ho és tot, tot i que és històricament un requisit irrefutable: les elits polítiques solen tenir un nivell educatiu superior a la mitja de la població. Ara bé, un bon polític precisa, endemés, d’experiències vitals socialment transversals que li ajudin a tenir una visió de conjunt. A més, requereixen sense excepcions aptituds que l’acreditin per a poder servir amb les seves competències.

Amb tot, no es tracte d’obrir un debat sobre l’elecció meritocràtica dels polítics, sinó de que els partits s’obrin a la societat amb l’objectiu d’identificar a aquelles persones que, més enllà de les seves credencials educatives, tinguin l’experiència professional i vital necessària, facin contribucions rellevants en els seus respectius camps, i que mostrin els valors humans necessaris per a desenvolupar les seves tasques d’una manera neta i transparent. Al cap i a la fi, si és volgués, la cosa podria ser molt més senzilla del que és vol fer que sigui. Al cap i a la fi, la resposta està en un equilibri òptim entre l’aptitud i la formació dels elegits.

* Article publicat a la revista Campanet

Miquel Mir Gual