Si ja, i què més?

Sembla que ens ho bevem tot. Esponges d’una porositat considerable que deixen córrer per les seves entranyes més profundes tots els líquids que els hi són injectats. No sabem filtrar. No sabem discriminar. No sabem comportar-nos com el marbre o les rajoles, que els hi patina tot. Tampoc sabem ballar com ho fan l’oli i l’aigua, que tenen més que decidit que no s’ajunten. I proveu-ho si voleu, no es mesclen de cap manera. Sembla com si ens costi dir que no a coses amb les que no creiem. Però qui sap, pot ser siguin veritat, no? Aquells cavalls que suant passegen els turistes per les ciutats, amb les seves cucales als ulls. Només veuen el que hi ha davant, però en cap cas el que passa als costats, i molt manco al darrera. Ja ho veurem, si hi ha d’haver conseqüències que almanco siguin positives, veritat? Es veu que estem impregnats per una nova filosofia de vida. Suposo que per aquella que es centra en el i què hi hem de fer, millor això que res. I això, que res, que anirem tirant mentre puguem, però tampoc importa alçar massa la veu, no sigui cosa...

Resulta ara que vivim a un país amb llibertats. Sí ja, i què més? Perquè no resultarà ara que el concepte de llibertat s’hagi mutat, o potser sí? Per caprici, eh? No sigui cosa penseu que hi ha gent amb la mala fe de voler suprimir llibertats. Si és que... com sou! Si no m’he perdut pel camí, resulta ara que les dones ja no seran qui per decidir si la seva gestació va endavant o no. Sí, sí, ho heu llegit bé. És a dir, que la panxa segueix sent seva, eh? Però ara no poden decidir el seu estat. Alguna cosa així, per ser didàctic. I no parlem ja d’una professora qui vol interrompre el seu embaràs i endemés vol vestir un llaç quadribarrat a la seva camiseta mentre exerceix. Ara, per a més inri, no podrà fer ni una cosa ni l’altra. Idò, què et pensaves? S’ha acabat això de dir qui ets i com ets, tot i que només vagi a compte teu. Els símbols s’han acabat senyors i senyores! I punt! Fin de la cita! Però ei, una cosa quedi clara. Aquest és un país amb llibertat, eh? Clar, un país que impulsa una prohibició encoberta de les manifestacions al carrer. Què has dit? Què no estàs d’acord amb el que ells fan? Shhh, calla! Ah, i no parleu de demanar als catalans i catalanes què en pensen del seu futur, de la seva identitat i de la seva voluntat. Ni en parleu ni hi penseu. Ho heu fet? Rojos, radicals d’esquerres, antidemocràtics! 

I penses que vivim a un país sense contradiccions d’aquells que tenen el poder? Si ja, i què més? I és que, els que defensen a ungles rígides i rapinyades suculentes la prohibició de l’avortament per a les dones a n’aquest país de rialles i paròdia, són els mateixos que donen ordres de disparar a ulls tancats als que per força major intenten arribar a Europa. No és dret a la vida això? Cal fer-s’ho mirar.

No ho sabíeu? Resulta que també vivim a un país a on la justícia és igual per a tots i totes. Sí ja, i què més? Que sí home, si ells ens ho diuen deu ser vera. Que expresidents de comunitats autònomes, imputats en més de 20 delictes, no siguin encara a l’hotel és un fet sense gaire importància. A més, qui pot creure que el gendre del Rei hagi fet mangarrufes, i molt manco la Infanta. Au va, a mem si t’ho faran creure! Aquests jutges són d’esquerres. A mem si te n’adones, ingenu! De fet, no sé com t’atreveixes a pensar malament dels ex alts càrrecs d’entitats financeres. Si és que a mem si et queda clar. La justícia en aquest país és exemplar i solidària. Només li manca llençar una campanya publicitària sota el lema "Delinqueixi aquí". Tranquil, tot arriba.

N’hi ha que diuen que els drets socials han minvat. No deuen saber llegir, ni interpretar la realitat. Pobrets. Els hi haurem d’explicar. Que no senyors i senyores, que també sembla que vivim a un país màgic a on la crisi no ha perjudicat ni en porcions minúscules la sanitat, l’educació, els serveis socials, i en general, el dret a tenir una vida digna. O això ens diuen. Que sí home, que tot segueix igual de fantàstic, almanco per a ells. Va, no us contamineu pel que opinen alguns, que no en tenen ni idea. Què importa si la sanitat ja no és tan pública com era abans, o bé que el nombre de professors en escoles públiques hagi minvat de valent? I què passa si les ajudes a la dependència s’han gairebé abolit. Va, no cal pensar en aquestes coses. Tanmateix anem tirant, no?

Per cert, cal estar orgullosos de la democràcia en la que vivim. Si ja, i què més? Que sí home. M’ha dit un ocellet que tot és tan democràtic a n’aquest país que no cal ni opinar, ni valorar, ni divergir, i ni tan sols pensar. Tot va tan bé que no cal discutir les coses. És tan impossible que hi hagi coses per canviar. Mira tu que ni la Constitució. Si és que, som uns cracks!

Ah, que m’oblidava. Disculpeu. La recuperació econòmica ha arribat. La crisi ja és història. Si ja, i què més? Que sí. Que ho han anunciat per activa i per passiva. A mem si no t’ho creuràs! Saps que han dit? Que les inversions a Espanya han començat a enlairar-se de nou. Ho han dit ells, els poderosos. Cosa sabran del tema, no? Va, has de començar a creure amb els que en saben. A més, com a ditada de mel dolça l’atur ha començat a baixar. Si és que són uns cracks! I, ei, no et contaminis en pensar que per a les persones de carrer, com tu o jo, la cosa segueix igual de trista, ni tampoc en que els contractes laborals que es perfilen avui dia són tan precaris com vergonyosos. No ho pensis perquè no en tens ni idea. Igual que jo. Es veu que som uns ignorants. Ens val assumir-ho.

I això, que res, que així anem tirant. Impregnats de l’escòria i la fal·làcia. Així pretenem anar endavant, fent cas omís a la realitat, i empassolant-mos mentires, ironies i calumnies morals. De moment sembla que ho assumim, ara falta veure si les conseqüències s’allargaran molt més temps del que ens pensem. Falta veure si seguirem en el camí de la submissió, o bé si farts de tot, serà hora d’augmentar el nostre esperit crític, la nostra opinió, i la nostra dignitat. Es veurà si seguim votant a qui no ens va bé com a poble, si aprenem a castigar a aquells que assumeixen el poder només pensant en nosaltres el dia de les paperetes, o bé si apostem per models alternatius que es centrin en el bé comú. Veurem en definitiva si continuem permeables, o bé si ens llencem a convertir-nos en marbre o rajoles. A vegades convindria que ens patinessin més coses. Pot ser d’aquesta manera la nostra veu seria més sonora.

*Article publicat a la revista Campanet

Miquel Mir Gual