Entre l'aptitud i la formació

Si com tot a aquesta vida, no és blanc o negre. Si com tot, amb un equilibri òptim en seria suficient, i el més important, eficient. No obstant les llances apunten de nou a que l’escenari polític, dins les seves més altes i selectes esferes, es postula com a una excepció. Però no una excepció sustentada per una connotació negativa. No, no! Una excepció marcada per una tendència d’immunitat i de privilegis. Del no m’importa què ets sinó qui ets. I així van les coses per les nostres contrades.

Sigui dit i conegut que el nivell de formació dels polítics de primer nivell (siguin presidents, ministres o similars) és un tema sensible, endemés de desprendre facilitat per a fer-ne demagògia barata. Anem per parts. Formació i aptitud no sempre van de la mà, i molt manco en política. Un metge pot ser molt apte, però si no està format difícilment podrà exercir com a tal. Al igual, en moltes professions que ocupen el dia a dia de la gent de carrer, com vos o jo, la formació és una peça clau per a poder desenvolupar, de manera autònoma i racional, les habilitats personals, i en casos com la política, el poder de decisió sobre temes concrets. Però el rerefons estructural d’aquest debat passa per demanar-se si el que volem són polítics ben formats però ineficients, corruptes o llunyans al poble, o bé polítics que simplement vessin d’aptitud, lleialtat i dedicació vertadera a les funcions que el poble els hi ha encomanat.

A ningú li escapa que en el descontent social generalitzat del darrers anys hi té un gran pes la crisi de confiança amb les autoritats. Els que manen no ho fan millor que els seus subordinats o, en tot cas, no han estat capaços d’així demostrar-ho. Cap pensar que si no mostren una major eficiència és perquè tal vegada no estan adequadament preparats per assumir aquesta labor. El estar preparat en aquest cas no té perquè passar, només, en tamisar els càrrecs polítics sols per la seva formació, sinó que hauria de recolzar-se més en l’aptitud que aquests mostren per estar a l’alçada de les seves responsabilitats, i sobretot, per projectar el respecte que mereix el populatxo que els ha col·locat.

De què ens serveix un càrrec polític amb un currículum acadèmicament brillant si a l’hora de la veritat no mostra cap gest d’aptitud ètica i moral? De què ens serveix un mèrit que acrediti el coneixement d’un idioma si després a la pràctica, a l’hora de comunicar-se amb els seus homòlegs europeus, es necessiten traductors simultanis? Està clar que l’educació i la formació dels càrrecs que ens representen ha de jugar un paper clau i fonamental, no obstant discrepo de donar-li una transcendència única i titànica. 

És l’alt nivell educatiu dels càrrecs polítics una garantia d’una selecció meritocràtica en la que es cerca a les persones millors preparades per a ocupar aquests càrrecs? Idò una cosa no implica l’altra. Les credencials educatives no sols reflecteixen un elevat grau de formació, sinó també un cert origen social. Es possible que els universitaris tinguin, a més de les credencials, unes característiques que els facin especialment seleccionables, tals com capital social i cultural. No obstant, el simple fet de només ser universitari o haver obtingut una titulació superior no té perquè dur implícit que els candidats siguin sempre els més aptes per a desenvolupar un càrrec polític.

En segon lloc, són les credencials universitàries  una garantia de preparació adequada  per exercir la funció de representació política? O dit d’una altra manera: el pas per les aules universitàries proporciona les habilitats necessàries per exercir aquesta activitat? Em tem que en aquest cas la resposta és contundentment negativa. Bon part de les destreses requerides per a l’exercici de la política (habilitat per el debat i la comunicació en públic, capacitat per a negociar i arribar a acords, empatia amb el poble, prevalença de l’interès públic vers al privat, etc.) no s’aprenen sols dintre de les aules. D’aquí doncs que la formació no ha de ser considerada com l’únic pilar del tarannà d’una càrrec polític, sinó també hauria de ser imprescindible que aquesta es veges complementada per valors addicionals i per una predisposició al servir col·lectiu. La sinèrgia entre les dues vessants es planteja (o s’hauria de plantejar) com a pilar fonamental per a que els elegits tinguessin les bases fermes per a poder desenvolupar les seves funcions d’una manera ètica, transparent i col·lectiva.

Finalment, l’alt nivell educatiu és necessari per exercir l’ofici de polític? El que està clar és que l’educació no ho és tot, tot i que és històricament un requisit irrefutable: les elits polítiques solen tenir un nivell educatiu superior a la mitja de la població. Ara bé, un bon polític precisa, endemés, d’experiències vitals socialment transversals que li ajudin a tenir una visió de conjunt. A més, requereixen sense excepcions aptituds que l’acreditin per a poder servir amb les seves competències.

Amb tot, no es tracte d’obrir un debat sobre l’elecció meritocràtica dels polítics, sinó de que els partits s’obrin a la societat amb l’objectiu d’identificar a aquelles persones que, més enllà de les seves credencials educatives, tinguin l’experiència professional i vital necessària, facin contribucions rellevants en els seus respectius camps, i que mostrin els valors humans necessaris per a desenvolupar les seves tasques d’una manera neta i transparent. Al cap i a la fi, si és volgués, la cosa podria ser molt més senzilla del que és vol fer que sigui. Al cap i a la fi, la resposta està en un equilibri òptim entre l’aptitud i la formació dels elegits.

* Article publicat a la revista Campanet

Miquel Mir Gual

Si ja, i què més?

Sembla que ens ho bevem tot. Esponges d’una porositat considerable que deixen córrer per les seves entranyes més profundes tots els líquids que els hi són injectats. No sabem filtrar. No sabem discriminar. No sabem comportar-nos com el marbre o les rajoles, que els hi patina tot. Tampoc sabem ballar com ho fan l’oli i l’aigua, que tenen més que decidit que no s’ajunten. I proveu-ho si voleu, no es mesclen de cap manera. Sembla com si ens costi dir que no a coses amb les que no creiem. Però qui sap, pot ser siguin veritat, no? Aquells cavalls que suant passegen els turistes per les ciutats, amb les seves cucales als ulls. Només veuen el que hi ha davant, però en cap cas el que passa als costats, i molt manco al darrera. Ja ho veurem, si hi ha d’haver conseqüències que almanco siguin positives, veritat? Es veu que estem impregnats per una nova filosofia de vida. Suposo que per aquella que es centra en el i què hi hem de fer, millor això que res. I això, que res, que anirem tirant mentre puguem, però tampoc importa alçar massa la veu, no sigui cosa...

Resulta ara que vivim a un país amb llibertats. Sí ja, i què més? Perquè no resultarà ara que el concepte de llibertat s’hagi mutat, o potser sí? Per caprici, eh? No sigui cosa penseu que hi ha gent amb la mala fe de voler suprimir llibertats. Si és que... com sou! Si no m’he perdut pel camí, resulta ara que les dones ja no seran qui per decidir si la seva gestació va endavant o no. Sí, sí, ho heu llegit bé. És a dir, que la panxa segueix sent seva, eh? Però ara no poden decidir el seu estat. Alguna cosa així, per ser didàctic. I no parlem ja d’una professora qui vol interrompre el seu embaràs i endemés vol vestir un llaç quadribarrat a la seva camiseta mentre exerceix. Ara, per a més inri, no podrà fer ni una cosa ni l’altra. Idò, què et pensaves? S’ha acabat això de dir qui ets i com ets, tot i que només vagi a compte teu. Els símbols s’han acabat senyors i senyores! I punt! Fin de la cita! Però ei, una cosa quedi clara. Aquest és un país amb llibertat, eh? Clar, un país que impulsa una prohibició encoberta de les manifestacions al carrer. Què has dit? Què no estàs d’acord amb el que ells fan? Shhh, calla! Ah, i no parleu de demanar als catalans i catalanes què en pensen del seu futur, de la seva identitat i de la seva voluntat. Ni en parleu ni hi penseu. Ho heu fet? Rojos, radicals d’esquerres, antidemocràtics! 

I penses que vivim a un país sense contradiccions d’aquells que tenen el poder? Si ja, i què més? I és que, els que defensen a ungles rígides i rapinyades suculentes la prohibició de l’avortament per a les dones a n’aquest país de rialles i paròdia, són els mateixos que donen ordres de disparar a ulls tancats als que per força major intenten arribar a Europa. No és dret a la vida això? Cal fer-s’ho mirar.

No ho sabíeu? Resulta que també vivim a un país a on la justícia és igual per a tots i totes. Sí ja, i què més? Que sí home, si ells ens ho diuen deu ser vera. Que expresidents de comunitats autònomes, imputats en més de 20 delictes, no siguin encara a l’hotel és un fet sense gaire importància. A més, qui pot creure que el gendre del Rei hagi fet mangarrufes, i molt manco la Infanta. Au va, a mem si t’ho faran creure! Aquests jutges són d’esquerres. A mem si te n’adones, ingenu! De fet, no sé com t’atreveixes a pensar malament dels ex alts càrrecs d’entitats financeres. Si és que a mem si et queda clar. La justícia en aquest país és exemplar i solidària. Només li manca llençar una campanya publicitària sota el lema "Delinqueixi aquí". Tranquil, tot arriba.

N’hi ha que diuen que els drets socials han minvat. No deuen saber llegir, ni interpretar la realitat. Pobrets. Els hi haurem d’explicar. Que no senyors i senyores, que també sembla que vivim a un país màgic a on la crisi no ha perjudicat ni en porcions minúscules la sanitat, l’educació, els serveis socials, i en general, el dret a tenir una vida digna. O això ens diuen. Que sí home, que tot segueix igual de fantàstic, almanco per a ells. Va, no us contamineu pel que opinen alguns, que no en tenen ni idea. Què importa si la sanitat ja no és tan pública com era abans, o bé que el nombre de professors en escoles públiques hagi minvat de valent? I què passa si les ajudes a la dependència s’han gairebé abolit. Va, no cal pensar en aquestes coses. Tanmateix anem tirant, no?

Per cert, cal estar orgullosos de la democràcia en la que vivim. Si ja, i què més? Que sí home. M’ha dit un ocellet que tot és tan democràtic a n’aquest país que no cal ni opinar, ni valorar, ni divergir, i ni tan sols pensar. Tot va tan bé que no cal discutir les coses. És tan impossible que hi hagi coses per canviar. Mira tu que ni la Constitució. Si és que, som uns cracks!

Ah, que m’oblidava. Disculpeu. La recuperació econòmica ha arribat. La crisi ja és història. Si ja, i què més? Que sí. Que ho han anunciat per activa i per passiva. A mem si no t’ho creuràs! Saps que han dit? Que les inversions a Espanya han començat a enlairar-se de nou. Ho han dit ells, els poderosos. Cosa sabran del tema, no? Va, has de començar a creure amb els que en saben. A més, com a ditada de mel dolça l’atur ha començat a baixar. Si és que són uns cracks! I, ei, no et contaminis en pensar que per a les persones de carrer, com tu o jo, la cosa segueix igual de trista, ni tampoc en que els contractes laborals que es perfilen avui dia són tan precaris com vergonyosos. No ho pensis perquè no en tens ni idea. Igual que jo. Es veu que som uns ignorants. Ens val assumir-ho.

I això, que res, que així anem tirant. Impregnats de l’escòria i la fal·làcia. Així pretenem anar endavant, fent cas omís a la realitat, i empassolant-mos mentires, ironies i calumnies morals. De moment sembla que ho assumim, ara falta veure si les conseqüències s’allargaran molt més temps del que ens pensem. Falta veure si seguirem en el camí de la submissió, o bé si farts de tot, serà hora d’augmentar el nostre esperit crític, la nostra opinió, i la nostra dignitat. Es veurà si seguim votant a qui no ens va bé com a poble, si aprenem a castigar a aquells que assumeixen el poder només pensant en nosaltres el dia de les paperetes, o bé si apostem per models alternatius que es centrin en el bé comú. Veurem en definitiva si continuem permeables, o bé si ens llencem a convertir-nos en marbre o rajoles. A vegades convindria que ens patinessin més coses. Pot ser d’aquesta manera la nostra veu seria més sonora.

*Article publicat a la revista Campanet

Miquel Mir Gual

Libro: "Actas del XXIII Congreso de Geógrafos Españoles"

El pasado 23-25 de Octubre, la AGE (Asociación de Geógrafos Españoles) llevo a cabo la 23ª edición del congreso general de geografía, en esta ocasión llevado a cabo en la Universitat de les Illes Balears, en Palma (Mallorca). Al igual que todas las reuniones científicas, el congreso sirvió para debatir los temas en que los investigadores centran sus esfuerzos, y como resultado de ello también, para sacar y editar un libro de actas con todas las contribuciones recogidas. 

En este post comparto el enlace que os llevará directamente al libro de actas en formato digital, y en donde se pueden encontrar todas las contribuciones del congreso divididas en los siguientes bloques:

1) Espacios insulares y de frontera

2) Métodos y técnicas en la geografía del siglo XXI

3) La diversidad desde la geografía

El link directo al documento pdf:

http://www.age-geografia.es/gestion/uploads/Actas_XXIII_Congreso_AGE_Reducido.pdf

Contribución personal:

Mir-Gual, M., Pons, G.X., Roig-Munar, F.X., Martín-Prieto, J.A., Rodríguez-Perea, A., Delgado-Fernández, I. (2013). "Aproximación metodológica de la dinámica eólica y sedimentaria en playas de Mallorca y Menorca (Illes Balears)". Actas XXIII Congreso de Geógrafos Españoles: 415-424.

Miquel Mir Gual

TIL (Tot un Intent de Lapidació)

El tema TIL, amb els dies que corren, esdevenia com el més suculent alhora d’escriure les línies de rigor. Tanmateix ho tenia gairebé del tot descartat per omplir el meu proper escrit. Tot i les ganes, em cohibia fer-ho després de tantes reflexions i opinions, minucioses i precises totes elles, i per gent molt més competent que el qui us escriu. Però la vida és capritxosa, i jo no manco caparrut. Tornava amb tren de la facultat cap a casa. Entre el piu piu anglosaxó gaudia, ja per segon vegada, de la magistral i única 1984, de George Orwell. Sembla que aquest bon home, o com a mínim fantàstic novel·lista, preveia amb nítida perfecció moltes de les coses que avui coaccionen la nostra moral i identitat com a país. El número de pàgina em forçava a endinsar-me dins el diàleg...

Winston, protagonista de la història, exemple paradigma de la dissidència amb el Partit i propens al doblepensar, demanava al camarada Syme sobre l’onzena edició del Diccionari. – Lent –, contestava aquest. No obstant la pregunta li suposà una notable excitació alhora de parlar sobre el tema, i de defensar a ulls tancats tal edició, gairebé sense pensar amb objectivitat sobre les seves possibles conseqüències.

- L’onzena edició és la definitiva – seguia. – Creuràs, segurament, que la nostra missió principal és crear noves paraules. Res d’això! El que fem és destruir centenars de paraules cada dia. Estem podant el idioma per a deixar-ho ens els ossos –. El diàleg mesclava la absurda i inconscient seguretat de Syme, contaminat mentalment per la doctrina dels adoctrinadors, amb la dissidència mental, però clandestina, de Winston. – No veus que la finalitat de la neollengua és limitar l’abast del pensament, estrènyer el radi d’acció de la ment? Al final acabarem fent impossible qualsevol crim del pensament. En efecte, com hi pot haver crimentals si cada concepte s’expressa clarament en una sola paraula i amb un significant decidit rigorosament? – La dimensió del que escoltava deixava a Winston amb una certa preocupació, vestida alhora de prepotència vers al no poder-hi fer res. – Cada any hi haurà manco paraules i el radi de la consciència serà de cada vegada més petit –, seguia. – La revolució serà completa quan la llengua sigui perfecte –.

I és que el decret TIL no és més que una clara estratègia, pensada i rumiada per ments tancades en sí mateixes, per a desplaçar la llengua i la cultura d’un país a la mínima expressió. A tancar-la dins les parets de les llars i a que no traspassi d’aquestes fronteres. No és més que el inici d’un crim lingüístic, identitari i cultural. En definitiva és una pobre curolla centrada en limitar l’abast del pensament en llengua catalana. No els interessa que la gent senti, pensi, reflexioni i critiqui en català. I què els hi fot l’opinió dels qui en saben? Res. Si ells tenen majoria a les urnes, quina importància ha de tenir el què diu la majoria al carrer al llarg d’un període no electoral. Entenc, com a ciutadà de carrer, que quan em fa mal una dent he d’anar al dentista. Ell/a és qui en sap. Que quan el cotxe s’espatlla millor anar al mecànic. Segur ell em pot solucionar el problema. O que si me fa mal el coll de valent em cal anar al metge. Segurament ell, amb precisió, em donarà la solució. I és que aquests i molts d’altres exemples són de tal obvietat que un cervellet de sis anys ja és competent per entendre’ls. Doncs sembla que ara, els docents, els Departaments de Filologia i Pedagogia de la UIB, els pares i mares, els sindicats, la comunitat educativa en la seva totalitat, i mils i mils de persones anònimes no en tenen ni idea. Resulta que tots ells són uns revolucionaris,  incendiaris, rojos d’extrema esquerra o nacionalistes radicals, i que l’únic que volen es boicotejar la veritat absoluta, aquella atorgada inexorablement a les urnes. Comencem; demagògia, insensibilitat, caparrudesa, ceguera ideològica, totalitarisme, egocentrisme, radicalització...

Un servidor defensa a ungles i dents el trilingüisme. Diré més. Defensa l’adquisició i el domini de tantes llengües siguin possibles. N’estic ben orgullós de la meva llengua, la catalana, i de dominar-la en tots els registres. I no me sent manco orgullós de fer el mateix amb la llengua castellana i amb l’anglesa. I ja m’agradaria parlar italià, francès... I no ho descart, perquè les llengües són i han de ser cultura! I per aquest motiu l’aprenentatge d’una llengua ha de merèixer respecte, sigui la que sigui.

El TIL no és la solució a l’aprenentatge de la llengua anglesa. Per molt que ens maregin, no ho és, i ells ho saben! Jo, com els meus companys generacionals, vaig estudiar anglès a l’escola des dels 6 anys. No obstant, ajudat també per la meva incompetència lingüística, l’anglès va ser l’únic examen suspès a Selectivitat; un 2,5. He après l’anglès esforçant-me, fent estades de durada raonable a l’estranger, estudiant, veient films amb versió original, llegint molt, escrivint i practicant durant hores i hores...però això sí, sempre amb respecte a la pròpia llengua. I la imposició, sigui la que sigui, sempre peca de no tenir respecte algun al que pretén. Pot ser s’hauria de reflexionar abans per què fins a dia d’avui, els al·lots i al·lotes que acaben batxillerat tenen un nivell pèssim en llengua anglesa, pot ser s’hauria de pensar amb la importància d’involucrar-la també en l’àmbit social, o bé amb mecanismes racionals per a que els docents adquireixin un nivell raonable per a poder impartir les seves sessions en llengua anglesa i que això no suposi una deficiència curricular per l’alumne. I amb tot, pensar amb solucions puntuals i graduals que amb el temps tinguin resultats eficients i respectuosos amb tots.  

Si hi ha alguna esperança, escrivia Winston al seu diari personal, es troba en la prole. Fins que aquesta no tingui consciència de la seva força, no es rebel·larà, i fins a després d’haver-se rebel·lat, no en serà conscient. Aquesta és la lluita a seguir. La lluita iniciada per a tota la comunitat educativa, vessada de gent d’ideologies diverses, dretes i esquerres, alts i baixos, pares i docents, mecànics i perruquers, però tots amb defensa de la racionalitat, del respecte, i d’un futur digne per a una educació pública de qualitat.

*Article publicat a la revista Campanet

Miquel Mir Gual

S'erosionen les platges amb la seva neteja mecànica?

Segurament molts us haureu demanat com les platges s'erosionen, es degraden i, inclús, poden arribar a desapareixer. En efecte els sistemes platja-duna, al ser espais altament dinàmics, són força vulnerables a patir processos erosius, els quals poden respondre al devenir de diferents agents i factors. Però, us heu demanat si per exemple la neteja de platges pel seu acondicionament vers a l'ús turístics pot tenir efectes negatius enfront al seu estat de conservació?

   Exemple de la degradació i desastabilització d'un sistema platja-duna a
conseqüència de les mesures de neteja utilitzades. Font: (Roig-Munar, 2004)

La resposta la podeu trobar a l'article que avui comparteixo en aquesta entrada, el qual es basa a corroborar, des d'un punt de vista científic i empíric, com algunes de les mesures de neteja tradicionals utilitzades per l'acondicionament de platges vers al seu ús poden tenir efectes negatius (desastabilització) en tant a les condicions naturals de les mateixes. Sense dubte és un article interessant i accessible el qual ajuda a entendre de la importància que hi ha en mantenir una gestió ètica i respectuosa en espais naturals altament sensibles des d'un punt de vista geoambiental.

Link a l'article:

http://publicaciones.ua.es/filespubli/pdf/02134619RD42958952.pdf

Cita:

Roig-Munar, F.X. (2004) "Análisis y consecuencias de la modificación artificial del perfil playa-duna provocado por el efecto mecánico de su limpieza". Investigaciones Geográficas, 33: 6-43

Miquel Mir Gual

Libro: " Monográfico Geo-Temas. Actas VII Jornadas de Geomorfología Litoral"

Para los interesados en la costa desde un punto de vista geomorfológico y evolutivo, comparto en este post el Libro de Actas de las VII Jornadas de Geomorfología Litoral, celebradas el pasado Julio en Oviedo, y organizado por miembros del Departamento de Geología de la Universidad de Oviedo.

Los bloques temáticos presentes en el libro se centran en:

- Metodologías

- Relieve costero / costas rocosas

- Dunas eólicas costeras

- Playas

- Estuarios y lagunas costeras

- Plataformas continentales

- Gestión Costera y patrimonio litoral

- Divulgación

Cita:

Flor, G., Flor-Blanco, G., Pando González, L.A. (Edits.), 2013. "Actas de las VII Jornadas de Geomorfología Litoral". Geo-Temas, 14: 226 pp. 

Link:

http://geol00.geol.uniovi.es/jgeolit2013/descargas/Libro_comunicaciones_VIIJGL_color.pdf

Participación personal:

o    Mir-Gual, M., Pons, G.X., Martín-Prieto, J.A., Roig-Munar, F.X., Rodríguez-Perea, A. (2013). “ Dinàmica eólica y sedimentaria en una forma erosiva blowout: sistema dunar d’es Comú de Muro (Mallorca, Islas Baleares)”. Geo Temas, 14 (SI): 87-90.

o Roig-Munar, F.X., Vicens, J., Mir-Gual, M., Martín-Prieto, J.A., Pons, G.X. (2013). “Evolución espacio-temporal (1956-2012) de los sistemas de dunares del Baix i Alt Empordà (Girona, Cataluña)”. Geo Temas 14 (SI): 99-102.

o Roig-Munar, F.X., Martín-Prieto, J.A., Pons, G.X., Rodríguez-Perea, A., Mir-Gual, M., Gelabert, B. (2013). “Alteraciones asociadas a factores antrópicos (1956-2007) en los sistemas playa-duna de Menorca”. Geo Temas 14 (SI): 119-122.

Miquel Mir Gual

¿Did you know that sand dunes can play acoustic music?

Sand dunes have been widely studied over the time and from many points of view (e.g. ecology, geomorphology, physical dynamics, etc.). But it seems to be that dunes, as an incredible places that they are, have more surprises to give us. So,  ¿Did you know that sand dunes can play acoustic music? You got surprised, isn't it? So this is about what some researchers are working. 

It is called "booming sand". At the beginning the thought was that the sound coming from de dunes in some places over the world responded to the wind action, but after some scientific measurements it seems to be that the responsible of that kind of acoustic music is the sand by itself.  I found a video that I would like to share with you which reflects the work carried out by a research team from California Institute of Technology. Their work deals to better understand the origin and the causes of this phenomenon. I hope you enjoy it as I did!

Miquel Mir Gual