Pot ser ja ho haurien d’haver fet els anteriors, no obstant la colla que diu que “ens governa” ara hauria de plantejar-se quina via vol escollir per a intentar endreçar el rumb: si bé l’empatia o bé l’enfrontament.
La gent ja no està indignada. La gent està desesperada, desolada i angustiada davant l’allau de desgracies que ens estan abocant a sobre dia rere dia! Una mostra: al setembre es tancaran dos hospitals públics a conseqüències de les brillants retallades pressupostaries en sanitat. Sí, es tancaran els hospitals de Joan March i l’hospital General a la nostra Comunitat. En el primer dels casos s’eliminaran al voltant de 104 llits destinats, fins al moment, a malalts crònics i amb cures pal•liatives. Els pacients, en la seva majoria majors, i les seves respectives famílies estan aterrats. Normal! Què passarà amb ells? Els enviaran a casa pot ser? Pot ser al ser gent major i malalts no suposaran oposició, ni tampoc sortiran al carrer a protestar vers a les polítiques públiques i socials engendrades i executades per les ments competents (i això de ben segur que interessa).
El president JoseRa “Bauzá” (a partir d’ara sempre l’hem d’anomenar en castellà, és qüestió d’Estat) era entrevistat per un mitjà de comunicació espanyol, sens dubte on ell es sent més a gust, a fi d’explicar entre dubtes i un discurs apurat la situació que s’està construint a les Illes. Bauzá, ben orgullós, experimentava serioses dubtes a l’hora de respondre les preguntes compromeses de la periodista, insistent i clara. En JoseRa suava quan intentava justificar el tancament dels dos hospitals al temps que cercava el mètode per fer creure que els serveis de cap als illencs serien exactament els mateixos. I una cosa cal deixar clara abans de seguir, la gent és pobre però no beneita. És una qüestió matemàtica, logarítmica i objectiva, i no n’hi ha més. Tornem al nivell d’educació primària per intentar explicar-ho: si tenim tres persones i tres plàtans, cada una de les persones podrà menjar-ne un. No obstant, amb només un plàtan hi haurà dues ànimes que es quedaran amb les ganes, no és així? Doncs si és així, és fàcil entendre que amb el mateix nombre de malalts però amb dos hospitals manco (i la disminució de personal sanitari derivada) els serveis destinats als ciutadans seran els mateixos. No obstant això, el president, caparrut, contraatacava demagògicament deixant clar que els malalts no quedarien desemparats, i que serien redistribuïts a altres hospitals, fet que ajudaria a mantenir els mateixos serveis. I no president, no és així tampoc! La regla de tres és la mateixa. El mateix nombre de malalts amb manco personal sanitari i amb manco hospitals derivarà, sí o sí, amb una degradació dels serveis sanitaris a la nostra Comunitat.
I bono, exemples com el de la sanitat els que vulgueu. Tots quants facin falta per complaure les ordres de Madrid, sens dubte objectiu principal del “nostre” president. I mentrestant la gent que es desespera, que veu com la seva qualitat de vida disminueix, com es queda sense feina, com ho passa puta per arribar a finals de mes, i com alhora, cada dematí es desperta amb la notícia de noves retallades, de nous entrebancs per a tenir una vida digna. I es que tanmateix la tendència és clara. Les intencions de l’executiu volen girar la vista a temps pretèrits, temps on uns ho tenien tot i els altres no podien accedir gairebé ni a l’oxigen de l’atmosfera, temps en que uns podien accedir a la universitat sense problemes, i molts d’altres, tot i tenir més capacitats, havien de quedar a les portes, i en definitiva, temps en que hi havia ciutadans A i ciutadans B.
Anthony Lake, director general d’Unicef, deia en una altra entrevista que en les situacions més dures augmenta l’empatia de les persones. I és cert. Està comprovat que la gent més pobre participa més en el voluntariat, en la solidaritat i en les reivindicacions socials. I això és així perquè l’empatia millora les possibilitats de supervivència conjunta; diguem que és una resposta innata i instintiva. Però no és la única. Els moments durs també poden incrementar i fomentar la depredació i la confrontació violenta. Actualment estem entravessant una de les crisis més severes de la nostra història, y hauríem (haurien els que ens governen) de replantejar quina via volem escollir per intentar sobreviure; si bé l’empatia, o bé l’enfrontament. Amb aquest panorama, o fem tots un esforç de veracitat i col•laboració, o tot es farà encara més dur. Però col•laborar no significa callar i acceptar qualsevol cosa a qualsevol preu, sinó que també passa per reivindicar tot allò que ens pertany i que ens hem anat guanyant generació rere generació, tot i el desprestigi que en JoseRa ens fa quan promou la ignorància d’aquells que ens manifestem al carrer per les injustícies engendrades per ell i el seu partit.
*Article publicat a la Revista Campanet
Miquel Mir Gual
