L'alga que no és alga

Quan es parla d’un actiu ambiental o paisatgístic el més important passa per saber identificar-ne quin és el seu tret diferencial. Les platges de les Balears, ja conegudes al llarg de la geografia europea i del més enllà presenten, en general, unes condicions que conviden al seu gaudi. Aigües com vidres flexibles, arenes blanques, onatge suau i respectuós i unes condicions climàtiques que conviden encara més a posar-se en remull. Sigui com vulgui, les nostres platges presenten un tret que les fa diferents de les platges d’arreu. Malgrat tot, i sense cap dubte, com a agent biològic per als litorals d’acumulació de les Illes Balears destaca l’ecosistema que constitueixen les prades de Posidonia oceanica. El conjunt d’espècies que formen aquestes praderies submergides tenen un paper insubstituïble en l’estabilitat d’aquests tipus de litoral.

La Posidonia oceanica és una planta autòctona mediterrània que colonitza els fons marins arenosos. Aquesta planta, que popularment ha estat anomenada alga, és una fanerògama la qual es desenvolupa a partir de formacions de prades submergides que a les Balears, com a espècie fotòfila, es poden estendre fins a profunditats de prop de 40 m. Les prades de posidònia constitueixen els ecosistemes marins més importants del Mediterrani per una doble raó: des del punt de vista biològic afavoreixen l’assentament i la colonització de nombrosos organismes i espècies, mentre que des del punt de vista dinàmic i morfològic constitueixen una peça clau en la producció de sediment i l’estabilització dels litorals. En definitiva, es postulen com ecosistemes marins madurs els quals presenten major producció de biomassa i de sediment que la resta d’associacions vegetals submarines de fons arenós.

Imatge d'una pradera de Posidonia oceanica i de la biodiversitat associada. Font: http://cram.org/catalogo-de-especies/fondos-marinos/fanerogamas-marinas/praderas-de-posidonia/

El seu creixement bidireccional (vertical i horitzontal) sobre el fons marí arenós facilita el seu paper a l’hora de retenir el sediment, i tot plegat constituir un cos resistent a l’energia de l’onatge que hi arriba. En els extrems dels rizomes superiors creixen en vertical les seves fulles, entre 8 i 11 mm d’amplària i 20 i 80 cm de llargària. Aquestes experimenten un creixement foliar lent però sostingut durant l’hivern, que s’accelera durant la primavera i arriba al seu màxim per maig. A l’estiu el desenvolupament de la planta s’atura i les seves fulles són ràpidament colonitzades per comunitats d’epífits (espècies que viuen sobre una altra sense parasitar-la). Durant la tardor es produeix una caiguda massiva de les fulles més velles. Quan la fulla mor una gran part de les espècies epífites es desprenen i entren a formar part del sediment.

Malgrat l’important paper que tenen les prades de posidònia sobre l’estabilització i la producció de sediment en la part submergida, aquestes també deriven una transcendental implicació geomorfològica i dinàmica en diferents aspectes. En primer lloc, l’edifici de la pradera al fons augmenta la seva rugositat, fet que fa disminuir la profunditat crítica que provoca la modificació de l’onatge, de manera que obliga en les situacions de grans temporals a iniciar la deformació i ruptura de les ones en una zona relativament allunyada de la línia de costa. D’altra banda, com ja s’ha comentat, la posidònia perd de forma massiva les seves fulles al llarg de la tardor. Les fulles mortes són transportades cap a la línia de costa i dipositades sobre límit inferior de la platja emergida en forma de berma vegetal. Aquestes estructures biològiques presenten un front vertical oposat a la direcció de l’onatge incident. La posició i morfologia d’aquestes acumulacions provoquen que l’onatge que arriba a la línia de costa impacti sobre elles simulant els mecanismes que es donen sobre les costes rocalloses, assumint alhora una funció de defensa molt important vers a la protecció de la superfície arenosa de la platja emergida, i en conseqüència, evitant la seva erosió mar endins.

Berma deposicional de restes de Posidonia oceanica al límit inferior de la platja emergida. Font: elaboració pròpia

Per tot el que s’acaba d’esmentar, la importància de la Posidonia oceanica com agent biològic és fonamental pel manteniment i la defensa de les costes d’acumulació arenoses. Partint d’aquests coneixements testats empíricament per la comunitat científica, sovint manca la presència d’una major consciència social i política, i sobretot la implicació directa de tots els agents socials i econòmics que tenen interès en l’explotació directa o indirecta de les platges. Si es vol perllongar en el temps que les condicions dels nostres sistemes platja-duna segueixin imprimint uns trets diferencials marcats per unes condicions geoambientals privilegiades (en els casos que encara perduren) no ens queda d’altra que protegir-les. 

No hem de caure en l’error de pensar que nosaltres, pel fet de ser simples usuaris de les platges, no tenim ni veu ni vot per a intentar millorar-ne el seu estat. Al cap i a la fi, cada any en són milions les persones que trepitgen l’arena, milions les persones que estenen la tovallola, i milions les persones que es remullen amb felicitat a les aigües clares i transparents. No obstant, l’exercici de reflexió sobre els impactes que totes aquestes accions suposen per aquests ambients ha de ser individual, sinó poca cosa tenim a fer. Només des de la reflexió individual es podrà engendrar una acció global que sigui eficient – per a tots els interessos – i respectuosa amb les nostres platges. Tot i això, aquesta també ha de ser piramidal, aconseguint enllaçar la consciència i compromís dels usuaris amb la dels agents interessats amb la conservació de les platges – principalment econòmics – i la de les administracions públiques competents en la seva gestió i legislació.

I és que, ara que és estiu, les platges no han de ser vistes com una joguina, com un espai que es simplifica a unes hores d’esbarjo i bauxa, sinó que han de ser vistes com a llocs estratègics pel nostre futur més pròxim. 

* Article publicat a la revista Campanet

Miquel Mir Gual