Article: Morfogènesi i dinàmica de la platja des Codolar (Eivissa, Illes Balears)

La platja des Codolar, situada a l'illa d'Eivissa, es postula com una de les més característiques de les Balears, ja que tot i tenir una sistema dunar associat a la seva part interior (avui dia estabilitzat), presenta una gènesi sedimentària formada per còdols litoclàtics de magituds, en alguns casos, considerables. En aquest sentit, i envers aquesta peculiaritat, l'article que es comparteix avui té com a principal objectiu analitzar quina és la gènesi d'aquesta platja, i quina és la dinàmica que la caracteritza.

Panoràmica de la platja des Codolar (Eivissa) i de les seves característiques sedimentàries. Font

Resum

S'ha analitzat la textura dels còdols de la platja des Codolar, Eivissa, a partir del mostreig de quatre seccions de la platja. A cada secció s’han pres mostres de la berma superior i de la inferior, totalitzant el mesurament de 400 còdols. S'han analitzat la distribució dels còdols, la seva mida i la seva classificació. La forma dels còdols s’ha parametritzat a partir del diagrama de Zingg, l'índex d’Arrodoniment de Wadell, la màxima projecció de Esfericitat i l'índex Oblat-Prolat. El resultat mostra una clara gradació de sud-est a nord-oest tant en la grandària com en el arrodoniment i la esfericitat dels còdols. Això en indica clarament que la seva font d'alimentació són els despreniments del cap Falcó, i que el seu transport es produeix per deriva litoral envers el nord-oest. El resultat és la formació d'una barra litoral que fins i tot presenta formes atribuïbles a ventalls d’overwash, que juntament amb ventalls al·luvials delimiten una zona humida, que a l'actualitat ocupen les Salines d'Eivissa.

Link

http://raco.cat/index.php/BolletiSHNBalears/article/view/264190/351843

Referència

Roig-Munar, F.X., Martín-Prieto, J.A., Rodríguez-Perea, A., Pons, G.X., Mir-Gual, M. (2012). "Morfogènesi i dinàmica de la platja des Codolar (Eivissa, Illes Balears)". Boll. Hist. Nat. Balears, 55: 47-62.

Miquel Mir Gual

Formation of the highest sand dunes on Earth

In physical geography, a dune is a hill of sand built by either wind or water flow. Dunes occur in different shapes and sizes, formed by interaction with the flow of air or water. Although the most widely distributed dunes are those associated with coastal regions, the largest complexes of dunes are found inland in dry regions and associated with ancient lake or sea beds.

How highest sand dunes on Earth are formed?

To explain how Earth's tallest dunes formed, scientists previously focused on wind conditions and sand characteristics. Recent research by Yang et al. (2011) suggested that a more complicated process is at work. By combining Landsat images that show variation in dune morphology (shape and size) with gravity measurements of the hilly bedrock below, Yang and colleagues showed that dune height is significantly influenced by local geology.

Dune complex of China's Badain Jaran Desert. Source

Reference

Yang et al. (2011). Formation of the highest sand dunes on Earth. Geomorphology, 135: 108-116

Abstract

Characterization of dune morphology has historically been based on relationships between dune forms and wind regimes with dune height shown to be sensitive to atmospheric boundary layer depth, sand availability and sediment properties. While these parameters have been used in numerical simulations to model the occurrences of some types of dunes, they cannot alone explain the great diversity in form and size seen on Earth and on other solar system bodies. Here we present results from our studies of dune formation in the Badain Jaran Desert in western China, where Earth's tallest dunes occur. We measured the variability of the dune morphology in this desert on the basis of LANDSAT ETM+ data, and we detected the bedrock landforms beneath the aeolian sands by applying gravity methods. Wind records from stations at the periphery of the desert and SRTM topographical data were examined also to augment the interpretation. Our studies demonstrate that in addition to average wind parameters, dune height is highly sensitive to local geology, subsurface characteristics, and topography, and interactions between changing climate conditions and aeolian and fluvial processes. These additional factors need to be considered in the interpretation and simulation of dunes on Earth. We anticipate that analysis of anomalous dune heights like those seen in the Badain Jaran may also provide critical information on subsurface characteristics and environmental conditions on Earth and on other planetary bodies.

Miquel Mir Gual

Ser o sentir

Són dues paraules sols amb tres lletres de diferència una de l’altra, tot i que amb una distància semàntica de calat, sobretot en els temps que corren. Tot i això, poden presentar significats tan subjectius com divergents, no obstant que poden ajudar a explicar situacions que, per alguns, entrebanquen seriosos problemes de comprensió. Duent la reflexió a l’extrem, el ser és pot imposar, els sentir mai. Mai. Sentia un dia per una tertúlia radiofònica la contesta més absurda mai escoltada per part d’uns dels tertulians, aquells que vestits d’una brillant dialèctica sovint volen fer creure al personal que saben molt de tot. Doncs el peça en qüestió responia sobre el nacionalisme català afirmant que tots els il·lusos – paraules textuals – eren espanyols sí o sí, perquè tenien un carnet d’identitat que així ho afirmava. Pensant-ho des del punt de vista humà i racional, aquest és un argument de rialles, dels que et fa plantejar si la gent és curta o s’ho fa. Quan es parla pel públic en general, sobretot en un mitjà de comunicació d’un abast no poc important, el primer que hauria de fer un és assumir que qui t’escolta no és ingenu, i que sobretot té uns principis i ideals ben fonamentats. A partir d’aquest escenari qualsevol persona pot divergir, i sobretot, pot reflexionar i desenvolupar la seva posició. Faltaria més! No obstant, en temes seriosos com n’és la situació social catalana, els requisits mínims d’aquells que vomiten les seves curolles en mitjans públics haurien de ser el respecte, la serietat argumental, i sobretot, evitar la pudent manipulació a partir d’arguments que treuen somriures de vergonya aliena a qualsevol que els escolti.

La identitat d’una persona no és tan senzilla com a perquè depengui d’un bocí de paper a color i plastificat. Si així fos, seríem encara més pobres del que som, no sols en termes quantitatius, sinó a nivell de dignitat personal. La dignitat humana és una valor o un dret inviolable i intangible de la persona, un valor inherent a l’ésser humà pel fet de ser racional i poder decidir sobre la seva llibertat. D’altra banda, la identitat és el que permet que algú es reconeixi a ell mateix. En conseqüència, la identitat personal és tot allò que ens defineix com a individus. Tenim consciència de la identitat perquè tenim memòria. A part de la dimensió individual, cap parlar d’una identitat grupal o social. La nostra individualitat es comparteix amb els demés i els factors externs acaben determinant la percepció individual sobre qui som. La nacionalitat, la llengua i les tradicions esdevenen trets culturals que són interioritzats per cada un de nosaltres.

La interpretació dels conceptes mencionats anteriorment és la que fonamenta de ple que la condició de ser pot ser subjectiva, imposada, o fins i tot manipulada. D’altra banda però, la percepció del sentir no dóna lloc al dubte. Aquesta és personal i intransferible, inherent a cada cor i cervell, i allunyada de les calumnies que qualsevol vulgui imposar sobre la identitat de cada individu. Tota persona, per molt que no ho pensi, pot assumir ser espanyol avui dia ja que la xarxa institucional, jurídica i protocol·lària d’aquest país així ho imposa. Tanmateix però, i per molta pressió externa, la identitat i la dignitat d’aquests mateixos individus els permetrà sentir-se catalans, gallecs, xinesos, o de la galàxia més llunyana mai imaginada. De fet, i el més important encara, els permetrà postular-se lliures de sentir el que els hi vengui de gust.

Nombroses són les ocasions en que la història ha demostrat com la força i l’autoritarisme no és una eina ni suficient ni eficient per a poder tombar la voluntat de tot un poble. La pressió mediocre del nacionalisme espanyol, encapçalada per la immobilitat de l’actual govern estatal, podrà allargar en el temps el fet de que els catalans segueixin sent espanyols des d’un punt de vista jurídic i administratiu. No obstant, el que no podrà fer ningú serà variar la dignitat, la identitat i el sentir de milions de persones que, per qüestions vàries i totalment respectables, no es senten espanyols.

La posició ferma en contra de la consulta catalana és tan incomprensible com antidemocràtica. A part de ser no vinculant – fet que des d’un punt de vista subjectiu tampoc s’entén massa –, aquesta només pretén mesurar en termes quantitatius el sentir de la societat catalana. La por a escoltar la veu d’un poble es tradueix en una increment de la pobresa del poder, en un deteriorament dels mecanismes que diuen ser democràtics, i sobretot, en una menyspreança de la dignitat i identitat de les persones.

Tot i que el desenllaç del procés sigui negatiu a la consulta, cap no plantejar-se ni per un instant de que el poble català serà vençut, ni sols perdedor. Cap no pensar que la prohibició a l’expressió de la seva voluntat aconseguirà, ni de lluny, variar ni un centímetre la identitat forjada al llarg de tants segles, ni tampoc, la llibertat a que els catalans i catalanes puguin sentir-se íntegres i fidels a la seva terra.  Cap no pensar en definitiva, que la prohibició apagarà la veu de tota aquella gent que sent el que pensa, i que d’una manera o altra ho farà saber. Perquè si es segueix amb aquesta postura d’hermetisme espanyol-nacional, hi haurà un dia en el que no puguem més, i llavors ho podrem tot.

Article publicat a la revista Campanet

Miquel Mir Gual

Entre l'aptitud i la formació

Si com tot a aquesta vida, no és blanc o negre. Si com tot, amb un equilibri òptim en seria suficient, i el més important, eficient. No obstant les llances apunten de nou a que l’escenari polític, dins les seves més altes i selectes esferes, es postula com a una excepció. Però no una excepció sustentada per una connotació negativa. No, no! Una excepció marcada per una tendència d’immunitat i de privilegis. Del no m’importa què ets sinó qui ets. I així van les coses per les nostres contrades.

Sigui dit i conegut que el nivell de formació dels polítics de primer nivell (siguin presidents, ministres o similars) és un tema sensible, endemés de desprendre facilitat per a fer-ne demagògia barata. Anem per parts. Formació i aptitud no sempre van de la mà, i molt manco en política. Un metge pot ser molt apte, però si no està format difícilment podrà exercir com a tal. Al igual, en moltes professions que ocupen el dia a dia de la gent de carrer, com vos o jo, la formació és una peça clau per a poder desenvolupar, de manera autònoma i racional, les habilitats personals, i en casos com la política, el poder de decisió sobre temes concrets. Però el rerefons estructural d’aquest debat passa per demanar-se si el que volem són polítics ben formats però ineficients, corruptes o llunyans al poble, o bé polítics que simplement vessin d’aptitud, lleialtat i dedicació vertadera a les funcions que el poble els hi ha encomanat.

A ningú li escapa que en el descontent social generalitzat del darrers anys hi té un gran pes la crisi de confiança amb les autoritats. Els que manen no ho fan millor que els seus subordinats o, en tot cas, no han estat capaços d’així demostrar-ho. Cap pensar que si no mostren una major eficiència és perquè tal vegada no estan adequadament preparats per assumir aquesta labor. El estar preparat en aquest cas no té perquè passar, només, en tamisar els càrrecs polítics sols per la seva formació, sinó que hauria de recolzar-se més en l’aptitud que aquests mostren per estar a l’alçada de les seves responsabilitats, i sobretot, per projectar el respecte que mereix el populatxo que els ha col·locat.

De què ens serveix un càrrec polític amb un currículum acadèmicament brillant si a l’hora de la veritat no mostra cap gest d’aptitud ètica i moral? De què ens serveix un mèrit que acrediti el coneixement d’un idioma si després a la pràctica, a l’hora de comunicar-se amb els seus homòlegs europeus, es necessiten traductors simultanis? Està clar que l’educació i la formació dels càrrecs que ens representen ha de jugar un paper clau i fonamental, no obstant discrepo de donar-li una transcendència única i titànica. 

És l’alt nivell educatiu dels càrrecs polítics una garantia d’una selecció meritocràtica en la que es cerca a les persones millors preparades per a ocupar aquests càrrecs? Idò una cosa no implica l’altra. Les credencials educatives no sols reflecteixen un elevat grau de formació, sinó també un cert origen social. Es possible que els universitaris tinguin, a més de les credencials, unes característiques que els facin especialment seleccionables, tals com capital social i cultural. No obstant, el simple fet de només ser universitari o haver obtingut una titulació superior no té perquè dur implícit que els candidats siguin sempre els més aptes per a desenvolupar un càrrec polític.

En segon lloc, són les credencials universitàries  una garantia de preparació adequada  per exercir la funció de representació política? O dit d’una altra manera: el pas per les aules universitàries proporciona les habilitats necessàries per exercir aquesta activitat? Em tem que en aquest cas la resposta és contundentment negativa. Bon part de les destreses requerides per a l’exercici de la política (habilitat per el debat i la comunicació en públic, capacitat per a negociar i arribar a acords, empatia amb el poble, prevalença de l’interès públic vers al privat, etc.) no s’aprenen sols dintre de les aules. D’aquí doncs que la formació no ha de ser considerada com l’únic pilar del tarannà d’una càrrec polític, sinó també hauria de ser imprescindible que aquesta es veges complementada per valors addicionals i per una predisposició al servir col·lectiu. La sinèrgia entre les dues vessants es planteja (o s’hauria de plantejar) com a pilar fonamental per a que els elegits tinguessin les bases fermes per a poder desenvolupar les seves funcions d’una manera ètica, transparent i col·lectiva.

Finalment, l’alt nivell educatiu és necessari per exercir l’ofici de polític? El que està clar és que l’educació no ho és tot, tot i que és històricament un requisit irrefutable: les elits polítiques solen tenir un nivell educatiu superior a la mitja de la població. Ara bé, un bon polític precisa, endemés, d’experiències vitals socialment transversals que li ajudin a tenir una visió de conjunt. A més, requereixen sense excepcions aptituds que l’acreditin per a poder servir amb les seves competències.

Amb tot, no es tracte d’obrir un debat sobre l’elecció meritocràtica dels polítics, sinó de que els partits s’obrin a la societat amb l’objectiu d’identificar a aquelles persones que, més enllà de les seves credencials educatives, tinguin l’experiència professional i vital necessària, facin contribucions rellevants en els seus respectius camps, i que mostrin els valors humans necessaris per a desenvolupar les seves tasques d’una manera neta i transparent. Al cap i a la fi, si és volgués, la cosa podria ser molt més senzilla del que és vol fer que sigui. Al cap i a la fi, la resposta està en un equilibri òptim entre l’aptitud i la formació dels elegits.

* Article publicat a la revista Campanet

Miquel Mir Gual

Si ja, i què més?

Sembla que ens ho bevem tot. Esponges d’una porositat considerable que deixen córrer per les seves entranyes més profundes tots els líquids que els hi són injectats. No sabem filtrar. No sabem discriminar. No sabem comportar-nos com el marbre o les rajoles, que els hi patina tot. Tampoc sabem ballar com ho fan l’oli i l’aigua, que tenen més que decidit que no s’ajunten. I proveu-ho si voleu, no es mesclen de cap manera. Sembla com si ens costi dir que no a coses amb les que no creiem. Però qui sap, pot ser siguin veritat, no? Aquells cavalls que suant passegen els turistes per les ciutats, amb les seves cucales als ulls. Només veuen el que hi ha davant, però en cap cas el que passa als costats, i molt manco al darrera. Ja ho veurem, si hi ha d’haver conseqüències que almanco siguin positives, veritat? Es veu que estem impregnats per una nova filosofia de vida. Suposo que per aquella que es centra en el i què hi hem de fer, millor això que res. I això, que res, que anirem tirant mentre puguem, però tampoc importa alçar massa la veu, no sigui cosa...

Resulta ara que vivim a un país amb llibertats. Sí ja, i què més? Perquè no resultarà ara que el concepte de llibertat s’hagi mutat, o potser sí? Per caprici, eh? No sigui cosa penseu que hi ha gent amb la mala fe de voler suprimir llibertats. Si és que... com sou! Si no m’he perdut pel camí, resulta ara que les dones ja no seran qui per decidir si la seva gestació va endavant o no. Sí, sí, ho heu llegit bé. És a dir, que la panxa segueix sent seva, eh? Però ara no poden decidir el seu estat. Alguna cosa així, per ser didàctic. I no parlem ja d’una professora qui vol interrompre el seu embaràs i endemés vol vestir un llaç quadribarrat a la seva camiseta mentre exerceix. Ara, per a més inri, no podrà fer ni una cosa ni l’altra. Idò, què et pensaves? S’ha acabat això de dir qui ets i com ets, tot i que només vagi a compte teu. Els símbols s’han acabat senyors i senyores! I punt! Fin de la cita! Però ei, una cosa quedi clara. Aquest és un país amb llibertat, eh? Clar, un país que impulsa una prohibició encoberta de les manifestacions al carrer. Què has dit? Què no estàs d’acord amb el que ells fan? Shhh, calla! Ah, i no parleu de demanar als catalans i catalanes què en pensen del seu futur, de la seva identitat i de la seva voluntat. Ni en parleu ni hi penseu. Ho heu fet? Rojos, radicals d’esquerres, antidemocràtics! 

I penses que vivim a un país sense contradiccions d’aquells que tenen el poder? Si ja, i què més? I és que, els que defensen a ungles rígides i rapinyades suculentes la prohibició de l’avortament per a les dones a n’aquest país de rialles i paròdia, són els mateixos que donen ordres de disparar a ulls tancats als que per força major intenten arribar a Europa. No és dret a la vida això? Cal fer-s’ho mirar.

No ho sabíeu? Resulta que també vivim a un país a on la justícia és igual per a tots i totes. Sí ja, i què més? Que sí home, si ells ens ho diuen deu ser vera. Que expresidents de comunitats autònomes, imputats en més de 20 delictes, no siguin encara a l’hotel és un fet sense gaire importància. A més, qui pot creure que el gendre del Rei hagi fet mangarrufes, i molt manco la Infanta. Au va, a mem si t’ho faran creure! Aquests jutges són d’esquerres. A mem si te n’adones, ingenu! De fet, no sé com t’atreveixes a pensar malament dels ex alts càrrecs d’entitats financeres. Si és que a mem si et queda clar. La justícia en aquest país és exemplar i solidària. Només li manca llençar una campanya publicitària sota el lema "Delinqueixi aquí". Tranquil, tot arriba.

N’hi ha que diuen que els drets socials han minvat. No deuen saber llegir, ni interpretar la realitat. Pobrets. Els hi haurem d’explicar. Que no senyors i senyores, que també sembla que vivim a un país màgic a on la crisi no ha perjudicat ni en porcions minúscules la sanitat, l’educació, els serveis socials, i en general, el dret a tenir una vida digna. O això ens diuen. Que sí home, que tot segueix igual de fantàstic, almanco per a ells. Va, no us contamineu pel que opinen alguns, que no en tenen ni idea. Què importa si la sanitat ja no és tan pública com era abans, o bé que el nombre de professors en escoles públiques hagi minvat de valent? I què passa si les ajudes a la dependència s’han gairebé abolit. Va, no cal pensar en aquestes coses. Tanmateix anem tirant, no?

Per cert, cal estar orgullosos de la democràcia en la que vivim. Si ja, i què més? Que sí home. M’ha dit un ocellet que tot és tan democràtic a n’aquest país que no cal ni opinar, ni valorar, ni divergir, i ni tan sols pensar. Tot va tan bé que no cal discutir les coses. És tan impossible que hi hagi coses per canviar. Mira tu que ni la Constitució. Si és que, som uns cracks!

Ah, que m’oblidava. Disculpeu. La recuperació econòmica ha arribat. La crisi ja és història. Si ja, i què més? Que sí. Que ho han anunciat per activa i per passiva. A mem si no t’ho creuràs! Saps que han dit? Que les inversions a Espanya han començat a enlairar-se de nou. Ho han dit ells, els poderosos. Cosa sabran del tema, no? Va, has de començar a creure amb els que en saben. A més, com a ditada de mel dolça l’atur ha començat a baixar. Si és que són uns cracks! I, ei, no et contaminis en pensar que per a les persones de carrer, com tu o jo, la cosa segueix igual de trista, ni tampoc en que els contractes laborals que es perfilen avui dia són tan precaris com vergonyosos. No ho pensis perquè no en tens ni idea. Igual que jo. Es veu que som uns ignorants. Ens val assumir-ho.

I això, que res, que així anem tirant. Impregnats de l’escòria i la fal·làcia. Així pretenem anar endavant, fent cas omís a la realitat, i empassolant-mos mentires, ironies i calumnies morals. De moment sembla que ho assumim, ara falta veure si les conseqüències s’allargaran molt més temps del que ens pensem. Falta veure si seguirem en el camí de la submissió, o bé si farts de tot, serà hora d’augmentar el nostre esperit crític, la nostra opinió, i la nostra dignitat. Es veurà si seguim votant a qui no ens va bé com a poble, si aprenem a castigar a aquells que assumeixen el poder només pensant en nosaltres el dia de les paperetes, o bé si apostem per models alternatius que es centrin en el bé comú. Veurem en definitiva si continuem permeables, o bé si ens llencem a convertir-nos en marbre o rajoles. A vegades convindria que ens patinessin més coses. Pot ser d’aquesta manera la nostra veu seria més sonora.

*Article publicat a la revista Campanet

Miquel Mir Gual