Són dues paraules sols amb tres lletres de
diferència una de l’altra, tot i que amb una distància semàntica de calat,
sobretot en els temps que corren. Tot i això, poden presentar significats tan
subjectius com divergents, no obstant que poden ajudar a explicar situacions
que, per alguns, entrebanquen seriosos problemes de comprensió. Duent la
reflexió a l’extrem, el ser és pot
imposar, els sentir mai. Mai. Sentia
un dia per una tertúlia radiofònica la contesta més absurda mai escoltada per
part d’uns dels tertulians, aquells que vestits d’una brillant dialèctica
sovint volen fer creure al personal que saben molt de tot. Doncs el peça en
qüestió responia sobre el nacionalisme català afirmant que tots els il·lusos –
paraules textuals – eren espanyols sí o sí, perquè tenien un carnet d’identitat
que així ho afirmava. Pensant-ho des del punt de vista humà i racional, aquest
és un argument de rialles, dels que et fa plantejar si la gent és curta o s’ho
fa. Quan es parla pel públic en general, sobretot en un mitjà de comunicació d’un
abast no poc important, el primer que hauria de fer un és assumir que qui t’escolta
no és ingenu, i que sobretot té uns principis i ideals ben fonamentats. A
partir d’aquest escenari qualsevol persona pot divergir, i sobretot, pot
reflexionar i desenvolupar la seva posició. Faltaria més! No obstant, en temes
seriosos com n’és la situació social catalana, els requisits mínims d’aquells
que vomiten les seves curolles en mitjans públics haurien de ser el respecte,
la serietat argumental, i sobretot, evitar la pudent manipulació a partir
d’arguments que treuen somriures de vergonya aliena a qualsevol que els
escolti.
La identitat d’una persona no és tan
senzilla com a perquè depengui d’un bocí de paper a color i plastificat. Si
així fos, seríem encara més pobres del que som, no sols en termes quantitatius,
sinó a nivell de dignitat personal. La dignitat humana és una valor o un dret
inviolable i intangible de la persona, un valor inherent a l’ésser humà pel fet
de ser racional i poder decidir sobre la seva llibertat. D’altra banda, la
identitat és el que permet que algú es reconeixi a ell mateix. En conseqüència,
la identitat personal és tot allò que ens defineix com a individus. Tenim
consciència de la identitat perquè tenim memòria. A part de la dimensió
individual, cap parlar d’una identitat grupal o social. La nostra
individualitat es comparteix amb els demés i els factors externs acaben
determinant la percepció individual sobre qui som. La nacionalitat, la llengua
i les tradicions esdevenen trets culturals que són interioritzats per cada un
de nosaltres.
La interpretació dels conceptes mencionats
anteriorment és la que fonamenta de ple que la condició de ser pot ser subjectiva, imposada, o fins i tot manipulada. D’altra
banda però, la percepció del sentir
no dóna lloc al dubte. Aquesta és personal i intransferible, inherent a cada
cor i cervell, i allunyada de les calumnies que qualsevol vulgui imposar sobre
la identitat de cada individu. Tota persona, per molt que no ho pensi, pot
assumir ser espanyol avui dia ja que la xarxa institucional, jurídica i
protocol·lària d’aquest país així ho imposa. Tanmateix però, i per molta
pressió externa, la identitat i la dignitat d’aquests mateixos individus els
permetrà sentir-se catalans, gallecs, xinesos, o de la galàxia més llunyana mai
imaginada. De fet, i el més important encara, els permetrà postular-se lliures de
sentir el que els hi vengui de gust.
Nombroses són les ocasions en que la
història ha demostrat com la força i l’autoritarisme no és una eina ni
suficient ni eficient per a poder tombar la voluntat de tot un poble. La
pressió mediocre del nacionalisme espanyol, encapçalada per la immobilitat de
l’actual govern estatal, podrà allargar en el temps el fet de que els catalans
segueixin sent espanyols des d’un punt de vista jurídic i administratiu. No
obstant, el que no podrà fer ningú serà variar la dignitat, la identitat i el
sentir de milions de persones que, per qüestions vàries i totalment
respectables, no es senten espanyols.
La posició ferma en contra de la consulta
catalana és tan incomprensible com antidemocràtica. A part de ser no vinculant
– fet que des d’un punt de vista subjectiu tampoc s’entén massa –, aquesta
només pretén mesurar en termes quantitatius el sentir de la societat catalana. La
por a escoltar la veu d’un poble es tradueix en una increment de la pobresa del
poder, en un deteriorament dels mecanismes que diuen ser democràtics, i
sobretot, en una menyspreança de la dignitat i identitat de les persones.
Tot i que el desenllaç del procés sigui
negatiu a la consulta, cap no plantejar-se ni per un instant de que el poble
català serà vençut, ni sols perdedor. Cap no pensar que la prohibició a
l’expressió de la seva voluntat aconseguirà, ni de lluny, variar ni un
centímetre la identitat forjada al llarg de tants segles, ni tampoc, la
llibertat a que els catalans i catalanes puguin sentir-se íntegres i fidels a
la seva terra. Cap no pensar en
definitiva, que la prohibició apagarà la veu de tota aquella gent que sent el
que pensa, i que d’una manera o altra ho farà saber. Perquè si es segueix amb
aquesta postura d’hermetisme espanyol-nacional, hi haurà un dia en el que no
puguem més, i llavors ho podrem tot.
Article publicat a la revista Campanet
Miquel Mir Gual
