És obvi que no passaré a la memòria eterna si ara, als dies que ens
assetgen, m’atreveixo a escriure que les coses no van bé, que el dia a dia és
fa difícil per a molta gent i, que per a d’altres, de cada cop més, el panorama
és tant puta com trist. No és tampoc
el primer pic que en faig dos cèntims de referència, ni tampoc el primer que
dóna percepcions subjectives sobre el desesperançador camí que ens fan seguir.
El fet és que la cosa no és puntual, ni sembla que tampoc sigui efímera. De
cada vegada en són més els sectors i col·lectius que es troben immersos dins
condicions decadents, no tan sols ja a nivell laboral ni professional, sinó el
que és més trist, també a nivell humà. L’espai limitat de les meves línies,
així com també el risc de no avorrir més al lector, fa que em prengui la
llibertat de centrar aquest escrit sobre els joves investigadors, aquells que
treballen en un present dur per, suposadament, potenciar la formació del futur capital
humà, i incrementar de manera incessant el coneixement científic sobre temes
claus i vitals tals com salut, medi ambient, tecnologia, comunicacions, i poseu
límit al llarg etcètera que en podria seguir.
Si tal importància escau en investigació, un imagina que els esforços per
part de les administracions públiques haurien de ser pilars, veritat? Doncs
mireu si està fotuda la cosa que la situació actual de la investigació em
recorda al “Ministerio de la Verdad” de la distòpia de George Orwell a la seva
magistral obra 1984. Si així ho
requeria el Govern, dos més dos podien ser perfectament cinc en aquell
ministeri, que de fet era el de la “no-veritat”. Aquí i ara, la Secretaria
d’Estat hauria de ser anomenada de “no-investigació, no-desenvolupament i
no-innovació”. I no, no és cap quimera ni meva ni dels que estem immersos al
gremi. Sinó que la dignitat de la nostra investigació, i sobretot dels nostres
investigadors, s’està podrint de manera accelerada. Basta per a justificar-ho
que per inversió en I+D+I s’ha retrocedit a la situació de 2005? Basta que una
de les revistes científiques més importants del món, Nature, dediqui les seves editorials a posar en evidència l’actual
situació científica espanyola? Basta que es produeixi dia a dia un continu
exili de joves investigadors, que un cop formats amb capital públic, es
dispersen arreu del món deixant brillar les seves incalculables qualitats
científiques? O bé que projectes d’investigació ja en la seva fase final no
poden seguir endavant per manca de finançament?
Fa unes setmanes sortia en premsa una situació paradigmàtica del que està
passant. Mentre el president de les Illes Balears, José Ramón Bauzá,
contractava, així, perquè sí, a la Miss Balears 2009 com a la seva secretaria
personal, amb un sou 50.000 €/any més dietes, a Diego Martínez, guardonat com
el millor físic jove d’Europa, el qual actualment treballa a uns dels millors
centres de recerca del continent, i que ha liderat projectes de recerca més que
importants i transcendents, no em demaneu per què, li era denegada la concessió
de la prestigiosa beca Ramón y Cajal per, segons el ministeri “no tenir
capacitat de lideratge científic”. A quin món visc? Sóc jo l’únic que no entén
res, o és una cosa comprensible per altres ments? No estaria de més si algú m’ho
expliqués, i el més difícil encara, que em convencés per, al manco, quedar una
mica més tranquil. Recentment llegia una entrevista que Eduard Punset, al seu
llibre El viaje a la felicidad, li
feia al prestigiós neuròleg nord americà Robert Sapolsky. Parlaven tot junt de l’estrès, de les seves causes
i de les seves conseqüències. En aquesta tessitura Sapolsky atribueix com a un
dels factors generadors de l’estrès la força que el poder exerceix sobre els seus súbdits. I què voleu que us digui?
Jo, particularment, hi veig un paral·lelisme extraordinari. La situació a la
que es veuen sotmesos els joves investigadors encara en formació, o bé aquells
que acaben de concloure la seva etapa doctoral, està, com a poc, aliada amb
l’estrès, amb aquell estrès que neix de pensar què serà del futur, de les hores
invertides en despatxos i laboratoris, de les estades fora aprenent tècniques
punteres o, el més important, de la seva dignitat com a professional. I sí,
aquest estrès té un origen clar que, com bé mencionava Sapolsky, passa per les
decisions preses per l’actual poder, que de manera hidràulica pressionen
l’autoestima i el futur d’un col·lectiu que hauria d’estar molt millor valorat.
Jo ja no sé a quins límits hem arribat, ni tan sols si encara queda
recorregut per caure més baix, i més encara, ja no sé si hi ha límits o no en
tot el que està passant. El que penso és que tot és una llàstima piramidal. Què
és dels milions i milions de diners públics que s’han invertit amb la formació
de personal jove investigador i que ara, una vegada formats, s’han d’exiliar a
incrementar el coneixement d’altres països? Com tot, abans de cercar solucions
astronòmiques crec que hauria d’imperar el sentit comú, els valors morals dels
que tenen la competència i la responsabilitat de decidir per a tots, i
sobretot, la racionalitat de pensar, no tan sols en avui, sinó també en el
futur que ens espera.
Miquel Mir Gual
