El tema TIL, amb els dies que corren, esdevenia com el més suculent alhora
d’escriure les línies de rigor. Tanmateix ho tenia gairebé del tot descartat
per omplir el meu proper escrit. Tot i les ganes, em cohibia fer-ho després de
tantes reflexions i opinions, minucioses i precises totes elles, i per gent
molt més competent que el qui us escriu. Però la vida és capritxosa, i jo no
manco caparrut. Tornava amb tren de la facultat cap a casa. Entre el piu piu
anglosaxó gaudia, ja per segon vegada, de la magistral i única 1984, de
George Orwell. Sembla que aquest bon home, o com a mínim fantàstic novel·lista,
preveia amb nítida perfecció moltes de les coses que avui coaccionen la nostra
moral i identitat com a país. El número de pàgina em forçava a endinsar-me dins
el diàleg...
Winston, protagonista de la història, exemple paradigma de la dissidència
amb el Partit i propens al doblepensar, demanava al camarada Syme sobre
l’onzena edició del Diccionari. – Lent –, contestava aquest. No obstant la
pregunta li suposà una notable excitació alhora de parlar sobre el tema, i de
defensar a ulls tancats tal edició, gairebé sense pensar amb objectivitat sobre
les seves possibles conseqüències.
- L’onzena edició és la definitiva – seguia. – Creuràs, segurament, que la
nostra missió principal és crear noves paraules. Res d’això! El que fem és
destruir centenars de paraules cada dia. Estem podant el idioma per a deixar-ho
ens els ossos –. El diàleg mesclava la absurda i inconscient seguretat de Syme,
contaminat mentalment per la doctrina dels adoctrinadors, amb la dissidència
mental, però clandestina, de Winston. – No veus que la finalitat de la
neollengua és limitar l’abast del pensament, estrènyer el radi d’acció de la
ment? Al final acabarem fent impossible qualsevol crim del pensament. En
efecte, com hi pot haver crimentals si cada concepte s’expressa
clarament en una sola paraula i amb un significant decidit rigorosament? – La
dimensió del que escoltava deixava a Winston amb una certa preocupació, vestida
alhora de prepotència vers al no poder-hi fer res. – Cada any hi haurà manco
paraules i el radi de la consciència serà de cada vegada més petit –, seguia. –
La revolució serà completa quan la llengua sigui perfecte –.
I és que el decret TIL no és més que una clara estratègia, pensada i
rumiada per ments tancades en sí mateixes, per a desplaçar la llengua i la
cultura d’un país a la mínima expressió. A tancar-la dins les parets de les
llars i a que no traspassi d’aquestes fronteres. No és més que el inici d’un
crim lingüístic, identitari i cultural. En definitiva és una pobre curolla
centrada en limitar l’abast del pensament en llengua catalana. No els interessa
que la gent senti, pensi, reflexioni i critiqui en català. I què els hi fot
l’opinió dels qui en saben? Res. Si ells tenen majoria a les urnes, quina
importància ha de tenir el què diu la majoria al carrer al llarg d’un període
no electoral. Entenc, com a ciutadà de carrer, que quan em fa mal una dent he
d’anar al dentista. Ell/a és qui en sap. Que quan el cotxe s’espatlla millor
anar al mecànic. Segur ell em pot solucionar el problema. O que si me fa mal el
coll de valent em cal anar al metge. Segurament ell, amb precisió, em donarà la
solució. I és que aquests i molts d’altres exemples són de tal obvietat que un
cervellet de sis anys ja és competent per entendre’ls. Doncs sembla que ara,
els docents, els Departaments de Filologia i Pedagogia de la UIB, els pares i
mares, els sindicats, la comunitat educativa en la seva totalitat, i mils i
mils de persones anònimes no en tenen ni idea. Resulta que tots ells són uns
revolucionaris, incendiaris, rojos
d’extrema esquerra o nacionalistes radicals, i que l’únic que volen es
boicotejar la veritat absoluta, aquella atorgada inexorablement a les urnes.
Comencem; demagògia, insensibilitat, caparrudesa, ceguera ideològica,
totalitarisme, egocentrisme, radicalització...
Un servidor defensa a ungles i dents el trilingüisme. Diré més. Defensa
l’adquisició i el domini de tantes llengües siguin possibles. N’estic ben
orgullós de la meva llengua, la catalana, i de dominar-la en tots els
registres. I no me sent manco orgullós de fer el mateix amb la llengua
castellana i amb l’anglesa. I ja m’agradaria parlar italià, francès... I no ho
descart, perquè les llengües són i han de ser cultura! I per aquest motiu
l’aprenentatge d’una llengua ha de merèixer respecte, sigui la que sigui.
El TIL no és la solució a l’aprenentatge de la llengua anglesa. Per molt
que ens maregin, no ho és, i ells ho saben! Jo, com els meus companys
generacionals, vaig estudiar anglès a l’escola des dels 6 anys. No obstant,
ajudat també per la meva incompetència lingüística, l’anglès va ser l’únic
examen suspès a Selectivitat; un 2,5. He après l’anglès esforçant-me, fent
estades de durada raonable a l’estranger, estudiant, veient films amb versió
original, llegint molt, escrivint i practicant durant hores i hores...però això
sí, sempre amb respecte a la pròpia llengua. I la imposició, sigui la que
sigui, sempre peca de no tenir respecte algun al que pretén. Pot ser s’hauria
de reflexionar abans per què fins a dia d’avui, els al·lots i al·lotes que
acaben batxillerat tenen un nivell pèssim en llengua anglesa, pot ser s’hauria
de pensar amb la importància d’involucrar-la també en l’àmbit social, o bé amb
mecanismes racionals per a que els docents adquireixin un nivell raonable per a
poder impartir les seves sessions en llengua anglesa i que això no suposi una
deficiència curricular per l’alumne. I amb tot, pensar amb solucions puntuals i
graduals que amb el temps tinguin resultats eficients i respectuosos amb tots.
Si hi ha alguna esperança, escrivia Winston al seu diari personal, es
troba en la prole. Fins que aquesta no tingui consciència de la seva
força, no es rebel·larà, i fins a després d’haver-se rebel·lat, no en serà
conscient. Aquesta és la lluita a seguir. La lluita iniciada per a tota la
comunitat educativa, vessada de gent d’ideologies diverses, dretes i esquerres,
alts i baixos, pares i docents, mecànics i perruquers, però tots amb defensa de
la racionalitat, del respecte, i d’un futur digne per a una educació pública de
qualitat.
*Article publicat a la revista Campanet
Miquel Mir Gual
