Cerca

lunes, 2 de diciembre de 2013

TIL (Tot un Intent de Lapidació)

El tema TIL, amb els dies que corren, esdevenia com el més suculent alhora d’escriure les línies de rigor. Tanmateix ho tenia gairebé del tot descartat per omplir el meu proper escrit. Tot i les ganes, em cohibia fer-ho després de tantes reflexions i opinions, minucioses i precises totes elles, i per gent molt més competent que el qui us escriu. Però la vida és capritxosa, i jo no manco caparrut. Tornava amb tren de la facultat cap a casa. Entre el piu piu anglosaxó gaudia, ja per segon vegada, de la magistral i única 1984, de George Orwell. Sembla que aquest bon home, o com a mínim fantàstic novel·lista, preveia amb nítida perfecció moltes de les coses que avui coaccionen la nostra moral i identitat com a país. El número de pàgina em forçava a endinsar-me dins el diàleg...

Winston, protagonista de la història, exemple paradigma de la dissidència amb el Partit i propens al doblepensar, demanava al camarada Syme sobre l’onzena edició del Diccionari. – Lent –, contestava aquest. No obstant la pregunta li suposà una notable excitació alhora de parlar sobre el tema, i de defensar a ulls tancats tal edició, gairebé sense pensar amb objectivitat sobre les seves possibles conseqüències.

- L’onzena edició és la definitiva – seguia. – Creuràs, segurament, que la nostra missió principal és crear noves paraules. Res d’això! El que fem és destruir centenars de paraules cada dia. Estem podant el idioma per a deixar-ho ens els ossos –. El diàleg mesclava la absurda i inconscient seguretat de Syme, contaminat mentalment per la doctrina dels adoctrinadors, amb la dissidència mental, però clandestina, de Winston. – No veus que la finalitat de la neollengua és limitar l’abast del pensament, estrènyer el radi d’acció de la ment? Al final acabarem fent impossible qualsevol crim del pensament. En efecte, com hi pot haver crimentals si cada concepte s’expressa clarament en una sola paraula i amb un significant decidit rigorosament? – La dimensió del que escoltava deixava a Winston amb una certa preocupació, vestida alhora de prepotència vers al no poder-hi fer res. – Cada any hi haurà manco paraules i el radi de la consciència serà de cada vegada més petit –, seguia. – La revolució serà completa quan la llengua sigui perfecte –.

I és que el decret TIL no és més que una clara estratègia, pensada i rumiada per ments tancades en sí mateixes, per a desplaçar la llengua i la cultura d’un país a la mínima expressió. A tancar-la dins les parets de les llars i a que no traspassi d’aquestes fronteres. No és més que el inici d’un crim lingüístic, identitari i cultural. En definitiva és una pobre curolla centrada en limitar l’abast del pensament en llengua catalana. No els interessa que la gent senti, pensi, reflexioni i critiqui en català. I què els hi fot l’opinió dels qui en saben? Res. Si ells tenen majoria a les urnes, quina importància ha de tenir el què diu la majoria al carrer al llarg d’un període no electoral. Entenc, com a ciutadà de carrer, que quan em fa mal una dent he d’anar al dentista. Ell/a és qui en sap. Que quan el cotxe s’espatlla millor anar al mecànic. Segur ell em pot solucionar el problema. O que si me fa mal el coll de valent em cal anar al metge. Segurament ell, amb precisió, em donarà la solució. I és que aquests i molts d’altres exemples són de tal obvietat que un cervellet de sis anys ja és competent per entendre’ls. Doncs sembla que ara, els docents, els Departaments de Filologia i Pedagogia de la UIB, els pares i mares, els sindicats, la comunitat educativa en la seva totalitat, i mils i mils de persones anònimes no en tenen ni idea. Resulta que tots ells són uns revolucionaris,  incendiaris, rojos d’extrema esquerra o nacionalistes radicals, i que l’únic que volen es boicotejar la veritat absoluta, aquella atorgada inexorablement a les urnes. Comencem; demagògia, insensibilitat, caparrudesa, ceguera ideològica, totalitarisme, egocentrisme, radicalització...

Un servidor defensa a ungles i dents el trilingüisme. Diré més. Defensa l’adquisició i el domini de tantes llengües siguin possibles. N’estic ben orgullós de la meva llengua, la catalana, i de dominar-la en tots els registres. I no me sent manco orgullós de fer el mateix amb la llengua castellana i amb l’anglesa. I ja m’agradaria parlar italià, francès... I no ho descart, perquè les llengües són i han de ser cultura! I per aquest motiu l’aprenentatge d’una llengua ha de merèixer respecte, sigui la que sigui.

El TIL no és la solució a l’aprenentatge de la llengua anglesa. Per molt que ens maregin, no ho és, i ells ho saben! Jo, com els meus companys generacionals, vaig estudiar anglès a l’escola des dels 6 anys. No obstant, ajudat també per la meva incompetència lingüística, l’anglès va ser l’únic examen suspès a Selectivitat; un 2,5. He après l’anglès esforçant-me, fent estades de durada raonable a l’estranger, estudiant, veient films amb versió original, llegint molt, escrivint i practicant durant hores i hores...però això sí, sempre amb respecte a la pròpia llengua. I la imposició, sigui la que sigui, sempre peca de no tenir respecte algun al que pretén. Pot ser s’hauria de reflexionar abans per què fins a dia d’avui, els al·lots i al·lotes que acaben batxillerat tenen un nivell pèssim en llengua anglesa, pot ser s’hauria de pensar amb la importància d’involucrar-la també en l’àmbit social, o bé amb mecanismes racionals per a que els docents adquireixin un nivell raonable per a poder impartir les seves sessions en llengua anglesa i que això no suposi una deficiència curricular per l’alumne. I amb tot, pensar amb solucions puntuals i graduals que amb el temps tinguin resultats eficients i respectuosos amb tots.  

Si hi ha alguna esperança, escrivia Winston al seu diari personal, es troba en la prole. Fins que aquesta no tingui consciència de la seva força, no es rebel·larà, i fins a després d’haver-se rebel·lat, no en serà conscient. Aquesta és la lluita a seguir. La lluita iniciada per a tota la comunitat educativa, vessada de gent d’ideologies diverses, dretes i esquerres, alts i baixos, pares i docents, mecànics i perruquers, però tots amb defensa de la racionalitat, del respecte, i d’un futur digne per a una educació pública de qualitat.

*Article publicat a la revista Campanet


Miquel Mir Gual

No hay comentarios:

Publicar un comentario