Tenen sentit les convencions mundials sobre medi ambient?

Com a persona interessada pel medi en el que vivim, i com a defensor dels seus valors i recursos, sovint em demano si les mega convencions que a nivell mundial es duen a terme per a debatre temes relacionats amb el medi ambient i els seus derivats tenen sentit. Òbviament si es duen a terme és perquè algun sentit tenen, d'això no hi ha dubte. Però parlem clar! El sentit és estrictament relacionat amb netejar la cara de la força política vers els habitants de peu, o bé aquestes tenen un rerefons més seriós? No m'agrada ser mal pensat, no obstant en aquest cas, i vist el resultats que s'estan derivant de les darreres convencions mundials sobre desenvolupament sostenible, no em queda més remei que pensar que aquestes no són més que una farsa barata, supèrflua i sense contingut. Amb aquest escrit, tant simple com abstracte, no vull posicionar-me en contra d'aquestes reunions, sino postular-ne més serietat.

Tot i el protocol que tant caracteritza aquests esdeveniments, farcits de corbates, cotxes oficials i un cos infinit de seguretat, també, en algunes contades ocasions, es senten alguns discursos que, des de la humilitat, desprenen esperança per a aquells que encara, des de la nostra ineguïtat, pensem que és possible donar un gir al model que empastifa els nostres dies.

Aquí una mostra, amb el discurs que el president d'uruguay, José Pepe Mújica va fer a la darrera convenció de Río +20. Esper us agradi sentir-lo!

Miquel Mir Gual

La natura, ni avisa ni s'amaga

Us haureu assabentat que, de tant en tant, i ben alerta a demanar permís, la natura crida a la porta i ens sorprèn a tots mentre peguem la becada. I és llavors que, sense cap mena d’avís, s’aixequen els mars,  cruixen els sòls, ballen sense pausa els vents i al temps, el ser humà descobreix la seva infinita fragilitat. Només quan tot això s’esdevé i ens arriben a la retina dels ulls les imatges de gegants avingudes anegades d’aigua, de gratacels reconvertits a runes, de ciutats arrasades per ones de magnituds sorprenents,  o bé de mils de persones cercant un nou refugi per encalentir les orelles, tenim la capacitat de tornar a la nostra minúscula dimensió, i pot ser per un temps pensem que simplement som una vulnerable casualitat. Suposo que com a tots, a mi també m’impacta el fet de veure quan la natura, a través de la seva força intrínseca, juga amb l’atzar de la vida humana. Doncs, pobre de nosaltres, que ballant pel món amb la nostra supèrbia ens creiem que podem seguir tutejant amb ella!!

 Imatge satèl·lit de la potència presentada per l'huracà Sandy

En moments així, veient per les notícies la Gran Nova York momentàniament derrotada, o bé cercant en la memòria qualsevol altre desastre natural, no puc deixar de pensar amb el nostre continu i recurrent maltractament a la Terra. Algunes cites exemplifiquen a la perfecció aquesta situació, com la mítica de Víctor Hugo, el qual es referia que “produeix una immensa tristesa pensar que la natura ens parla, mentre que el gènere humà no l’escolta”, a excepció de quan aquesta crida fort, només llavors sí l’escoltem i per un temps pensem que la força dels seus crits pot ser realment temible. En la seva meravellosa pel·lícula Lo imposible, José Antonio Bayona retrata amb una gran cura l’autisme en el que vivim els humans front a la força del medi que ens envolta, totalment aliens al ritme intrínsec del planeta. És el moment en que tots estan en les seves coses, el nin amb la seva pilota, la mare cercant intrigada una fulla perduda del llibre que està llegint, el pare amb la resta de fills, la vida mirant cap endins...i de cop el mar s’ageganta i engoleix el món. I és aquí quan els éssers humans ens convertim en minúscules porcions de pols que intenten sobreviure.

Sandy, el famós huracà que recentment ha assetjat la costa est dels Estats Units és un dels altres exemples que posen de manifest la feblesa del ésser humà, tot i aquest viure en una de les ciutats més desenvolupades i segures del món. Com dic, la natura ni s’amaga ni avisa. Ni els infinits esforços previs, ni les gegants despeses econòmiques en mecanismes de defensa invertides els dies previs a l’arribada del huracà, van evitar que el seu efecte fos totalment devastador, influint inclús en el devenir de les eleccions presidencials. No obstant, i aprofitant aquest mateix exemple, manifestar el tractament diferenciat que en donem tots, però també els mitjans de comunicació, sobre els efectes que aquests desastre naturals suposen per a les comunitats humanes. Sandy, el mateix que va fer sortir minut a minut la ciutat de Nova York i l’estat de Nova Jersey a les notícies de la premsa escrita i visual durant un bon grapat de dies, va ser exactament el mateix que va tenir conseqüències devastadores a Haití dies abans, amb un nombre no menyspreable de morts. Se’n va sentir parlar d’Haití? Pens que no. Gens!

És palès que la humanitat no té la culpa de tots aquests moments de bogeria que desprèn la natura sobtadament, tan imprevisibles com inevitables. Però sens dubte sí tenim la culpa de no valorar l’extraordinari planeta en el que vivim i, incapaços de veure la seva grandesa i la nostra miniatura, ens atorguem, perquè sí, el dret a regnar sobre ell despòticament. Quant de maltractament, quanta supèrbia, quanta ingratitud, quant d’egoisme! I quina ceguera, que ens fa incapaços d’entendre que el seu maltractament és la nostra perdició. O canviem de conducta o canviem de planeta! Probablement no farem cap de les dues coses, ja que el pas del temps avala la incapacitat que hem tengut per fer-ho fins al moment. És per tot que, envers d’estimar el so de la natura quan ens canta, només l’escoltem quan ens crida embogida.     

 *Article publicat a la revista Campanet, de novembre-desembre 2012

 

                                   Miquel Mir Gual

E-book: "Coasts. Form, process and evolution"

The world's coastlines today belong to the most heavily populated areas of the planet and must hence be considered among the fragile and vulnerable envrionments. Furthermore, it should be taken into account that coastal areas, according to their own physical features, are dynamic and changing places helped by natural factors such as waves and wind, supposing continuos changes in their physionomy.

A lack of knowledge of littoral processes has led to the progressive deterioration of many coastal areas. In this sense I share an interesting manual which deals about coastal areas, highlighting their physical features, evolution and processes.

Woodroffe, C.D. (2002). "Coasts. Form, process and evolution". Cambridge University Press, 523 pp.

E-book link:

http://books.google.es/books?id=jRqW0FVwWh8C&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

I hope you find it of interest.

Miquel Mir Gual

Manual: "Las dunas en España"

Aquí vos present un manual editat fa uns quants mesos sobre les dunes a España. Aquesta és una iniciativa encapçalada per la Societat Española de Geomorgología, i que amb la participació de 85 autors lligats a diferents universitats i centres de recerca, s'articula a partir d'un total de 27 capítols de llibres organitzats a partir dels diferents blocas temàtics:

- Aspectes  generals
- Aspectes metodològics
- Dunes costaneres a Espanya
- Dunes i depòsits eòlics continentals
- Aspectes mediambientals

Sens dubte és el millor i més recent manual de dunes que es pot trobar actualment.

Troba més informació a:
http://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=486551
http://www.geomorfologia.es/noticias/nueva-publicaci%C3%B3n-las-dunas-en-espa%C3%B1a

Miquel Mir Gual

Nou article: Alteracions antròpiques en els boscos de Pinus halepensis Mill. dels sistemes dunars de Mallorca

Els sistemes platja-duna són, sens dubte, un dels trets fisiogràfics més característics
de les costes mallorquines. Tot i que aquests, des d’algunes dècades enrere s’hagin
associat de manera ferma a l’activitat socioeconòmica lligada a la indústria turística
de sol i platja, la seva interacció amb l’home es remunta segles enrere. Gràcies a la
tasca realitzada recentment a Menorca s’ha pogut comprovar, mitjançant l’aplicació
d’una senzilla metodologia de mostreig, que una important part dels sistemes dunars
a l’illa tenen masses forestals que, formades bàsicament per Pinus halepensis Mill.,
presenten un origen temporal sospitosament similar, donant peu a pensar amb la
importància que la mà de l’home ha pogut jugar pel que fa a l’aspecte i configuració
de la seva realitat vegetal actual, tot indicant tendències de discriminació positiva en
quant a la presència d’aquesta espècie. El present treball pretén mostrar les
modificacions que les masses boscoses de P. halepensis associades a alguns sistemes
dunars litorals de l’illa de Mallorca han sofert al llarg de les dècades. S’analitzen
mostres representatives per a cada un dels sistemes, les quals, a partir de la seva
anàlisi permeten extreure algunes consideracions significatives que mostren alhora
l’evolució històrica d’aquests ambients.

http://www.raco.cat/index.php/BolletiSHNBalears/article/view/260575/347753

Mir-Gual, M., Fraga, P., Pons, G.X., Roig-Munar, F.X., Martín-Prieto, J.A., Rodríguez-Perea, A., Brunet, P. (2010). Alteracions antròpiques en els boscos de Pinus  halepensis Mill. dels sistemes dunars de Mallorca. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 53: 133-152.

Miquel Mir Gual