Us haureu assabentat
que, de tant en tant, i ben alerta a demanar permís, la natura crida a la porta
i ens sorprèn a tots mentre peguem la becada. I és llavors que, sense cap mena
d’avís, s’aixequen els mars, cruixen els
sòls, ballen sense pausa els vents i al temps, el ser humà descobreix la seva
infinita fragilitat. Només quan tot això s’esdevé i ens arriben a la retina
dels ulls les imatges de gegants avingudes anegades d’aigua, de gratacels
reconvertits a runes, de ciutats arrasades per ones de magnituds sorprenents, o bé de mils de persones cercant un nou
refugi per encalentir les orelles, tenim la capacitat de tornar a la nostra
minúscula dimensió, i pot ser per un temps pensem que simplement som una
vulnerable casualitat. Suposo que com a tots, a mi també m’impacta el fet de
veure quan la natura, a través de la seva força intrínseca, juga amb l’atzar de
la vida humana. Doncs, pobre de nosaltres, que ballant pel món amb la nostra
supèrbia ens creiem que podem seguir tutejant amb ella!!
Imatge satèl·lit de la potència presentada per l'huracà Sandy
En moments així,
veient per les notícies la Gran Nova York momentàniament derrotada, o bé cercant en la memòria
qualsevol altre desastre natural, no puc deixar de pensar amb el nostre continu
i recurrent maltractament a la Terra. Algunes cites exemplifiquen a la
perfecció aquesta situació, com la mítica de Víctor Hugo, el qual es referia
que “produeix una immensa tristesa pensar que la natura ens parla, mentre que
el gènere humà no l’escolta”, a excepció de quan aquesta crida fort, només llavors
sí l’escoltem i per un temps pensem que la força dels seus crits pot ser
realment temible. En la seva meravellosa pel·lícula Lo
imposible, José Antonio Bayona retrata amb una gran
cura l’autisme en el que vivim els humans front a la força del medi que ens
envolta, totalment aliens al ritme intrínsec del planeta. És el moment en que
tots estan en les seves coses, el nin amb la seva pilota, la mare cercant
intrigada una fulla perduda del llibre que està llegint, el pare amb la resta
de fills, la vida mirant cap endins...i de cop el mar s’ageganta i engoleix el
món. I és aquí quan els éssers humans ens convertim en minúscules porcions de
pols que intenten sobreviure.
Sandy, el famós huracà que recentment ha assetjat la costa est dels Estats
Units és un dels altres exemples que posen de manifest la feblesa del ésser
humà, tot i aquest viure en una de les ciutats més desenvolupades i segures del
món. Com dic, la natura ni s’amaga ni avisa. Ni els infinits esforços previs,
ni les gegants despeses econòmiques en mecanismes de defensa invertides els
dies previs a l’arribada del huracà, van evitar que el seu efecte fos totalment
devastador, influint inclús en el devenir de les eleccions presidencials. No
obstant, i aprofitant aquest mateix exemple, manifestar el tractament
diferenciat que en donem tots, però també els mitjans de comunicació, sobre els
efectes que aquests desastre naturals suposen per a les comunitats humanes. Sandy, el mateix que va fer
sortir minut a minut la ciutat de Nova York i l’estat de Nova Jersey a les
notícies de la premsa escrita i visual durant un bon grapat de dies, va ser
exactament el mateix que va tenir conseqüències devastadores a Haití dies
abans, amb un nombre no menyspreable de morts. Se’n va sentir parlar d’Haití?
Pens que no. Gens!
És palès que la
humanitat no té la culpa de tots aquests moments de bogeria que desprèn la
natura sobtadament, tan imprevisibles com inevitables. Però sens dubte sí tenim
la culpa de no valorar l’extraordinari planeta en el que vivim i, incapaços de
veure la seva grandesa i la nostra miniatura, ens atorguem, perquè sí, el dret
a regnar sobre ell despòticament. Quant de maltractament, quanta supèrbia,
quanta ingratitud, quant d’egoisme! I quina ceguera, que ens fa incapaços
d’entendre que el seu maltractament és la nostra perdició. O canviem de
conducta o canviem de planeta! Probablement no farem cap de les dues coses, ja
que el pas del temps avala la incapacitat que hem tengut per fer-ho fins al
moment. És per tot que, envers d’estimar el so de la natura quan ens canta,
només l’escoltem quan ens crida embogida.
*Article publicat a la revista Campanet, de novembre-desembre 2012
Miquel Mir Gual
No hay comentarios:
Publicar un comentario