La democràcia a n’aquest país, tal i com ha fluït des del seu
naixement, potser d’una manera imposada, es percep com un exercici que de forma
puntual duen a terme els seus ciutadans un pic cada quatre anys. La història
passa pel comprar i el vendre, com si d’un simple fet es tractés, així, sense
més. Els candidats a les llistes dels distints partits que concorren als
comicis venen el seu vot per a que cada un de nosaltres, amb la nostra dignitat,
ètica moral i principis els hi comprem. I fins a aquí tot bé. Cada un és lliure
d’oferir i adquirir el que millor creu que sigui. No obstant això, si la
democràcia sols s’entén amb tendència unidireccional mal anem. Ara és l’hora de
les altres eleccions, ara és l’hora dels altres candidats.
Estam encara inserits dintre d’una crisi estructural de calat, ja
prolongada en el temps, i que ens ha tacat a tots d’una o altra manera. Venim
de passar uns anys marcats per la legislatura de les retallades, de les supressions
de llibertats, de la devaluació sostinguda de drets, d’haver d’empassolar-mos
dia si dia també les malifetes de càrrecs públics arrel de la seva avarícia
corrupte i en definitiva, de veure com
el poder elegit pel poble democràticament es converteix en el poder opressor de
molts dels seus drets. Sigui com vulgui però, i atenent als mecanismes de la
democràcia que ens diu representar, el poble va tornar a votar el passat dia 24
de maig deixant un clar missatge; ruptura. Ruptura amb la decadència generada,
ruptura amb les males pràctiques i amb les postures impositores derivades d’un
poder caciquil, ruptura amb l’hermetisme institucional i amb el cas omís a la
realitat diària dels més febles i ruptura, en definitiva, amb el distanciament
inversemblant entre el poder i el poble que aquest representa. Per tot, el
còmput de vot majoritari ha apostat per un gir cap a les propostes de canvi, de
tornar donar sentit lògic i honest a l’escenari polític, i sobretot al rol que
les institucions han de tenir envers al bé dels seus ciutadans. Un canvi
encaminat a la participació ciutadana, al contacte proper, a la transparència i
a la democràcia activa, la de veres.
Cal dir però, que tot canvi genera expectatives. Genera il·lusió. De
ben segur que moltes en són les persones que divisen i desitgen que el timó
canviï de rumb. Que esperen tornar a sentir-se representades de cap a peus,
trobar de nou la confiança i la dignitat ciutadana amb els seus dirigents, i no
sentir per mai més vergonya aliena a alguns episodis soferts en el passat. És
per això que ara més que mai toca viure les altres eleccions. Toca canviar
l’ordre del comprar i el vendre. Toca capgirar els papers dels candidats. Ara
més que mai, i per a donar sentit a una democràcia pura i participativa, toca
que els electes pensin de volta amb els seus electors, amb aquells que els hi
han donat la confiança per a que compleixin amb els seus programes, amb les
seves promeses electorals i que no decebin a la il·lusió de canvi generada. Ara
és el moment de ser valent, d’espolsar-se els complexes que històricament han
vestit l’esquerra en moments de governar. És el moment d’apostar per la
política domèstica, per defensar allò que caracteritza i dóna sentit al poble.
És el moment de mirar al carrer, al carrer de la gent, i no deixar-se
condicionar més per les elits. Però sobretot és el moment d’obrir de pinta en
ampla les institucions, de fer una democràcia activa, participativa i viva. De
donar veu contínua a la gent, de posar orelles i seny als problemes que pinten
el dia a dia del nostre entorn. És hora, en definitiva, de vestir el sistema
polític amb una nova muda. Una muda que expressi il·lusió i confiança, i que
doni peu a una sinèrgia fiable entre els electors i els electes. Que permeti de
nou establir un diàleg coherent i que
sobretot, no gasti ni un segon dels seus esforços en tornar alterar temes i
drets tan democràticament fonamentals com la salut, l’educació i els serveis
socials.
En aquest sentit la veu i el manifest dels ciutadans ha de servir per
omplir les institucions de feina, empenta i il·lusió. Ha de servir als partits
entrants de tenir com a premissa no decebre ni la més mínima esperança, i
sobretot de no cometre errors imperdonables com els molts que s’han anat
acumulant al llarg dels darrers anys. Les oportunitats són contades, i aquesta
és la millor per a que els dirigents de torn s’arromanguin les mànigues,
s’omplin de seny i valor, i estiguin a l’altura que se’ls hi ha encomanat. Així
és doncs que ara han de començar les altres eleccions. Aquelles que han de
durar un període de quatre anys i en les que hi ha d’haver un únic candidat; el
poble. Eleccions sense preliminars, sense campanyes electorals. No hi ha temps
per perdre ja que són moltes les qüestions que urgeixen solució. Esperem que
l’únic candidat que es presenta sigui el que finalment guanyi els comicis que
comencen. Si pogués ser, per majoraria absoluta.
Miquel Mir Gual
