Els altres candidats, les altres eleccions

La democràcia a n’aquest país, tal i com ha fluït des del seu naixement, potser d’una manera imposada, es percep com un exercici que de forma puntual duen a terme els seus ciutadans un pic cada quatre anys. La història passa pel comprar i el vendre, com si d’un simple fet es tractés, així, sense més. Els candidats a les llistes dels distints partits que concorren als comicis venen el seu vot per a que cada un de nosaltres, amb la nostra dignitat, ètica moral i principis els hi comprem. I fins a aquí tot bé. Cada un és lliure d’oferir i adquirir el que millor creu que sigui. No obstant això, si la democràcia sols s’entén amb tendència unidireccional mal anem. Ara és l’hora de les altres eleccions, ara és l’hora dels altres candidats.

Estam encara inserits dintre d’una crisi estructural de calat, ja prolongada en el temps, i que ens ha tacat a tots d’una o altra manera. Venim de passar uns anys marcats per la legislatura de les retallades, de les supressions de llibertats, de la devaluació sostinguda de drets, d’haver d’empassolar-mos dia si dia també les malifetes de càrrecs públics arrel de la seva avarícia corrupte i en definitiva, de  veure com el poder elegit pel poble democràticament es converteix en el poder opressor de molts dels seus drets. Sigui com vulgui però, i atenent als mecanismes de la democràcia que ens diu representar, el poble va tornar a votar el passat dia 24 de maig deixant un clar missatge; ruptura. Ruptura amb la decadència generada, ruptura amb les males pràctiques i amb les postures impositores derivades d’un poder caciquil, ruptura amb l’hermetisme institucional i amb el cas omís a la realitat diària dels més febles i ruptura, en definitiva, amb el distanciament inversemblant entre el poder i el poble que aquest representa. Per tot, el còmput de vot majoritari ha apostat per un gir cap a les propostes de canvi, de tornar donar sentit lògic i honest a l’escenari polític, i sobretot al rol que les institucions han de tenir envers al bé dels seus ciutadans. Un canvi encaminat a la participació ciutadana, al contacte proper, a la transparència i a la democràcia activa, la de veres.

Cal dir però, que tot canvi genera expectatives. Genera il·lusió. De ben segur que moltes en són les persones que divisen i desitgen que el timó canviï de rumb. Que esperen tornar a sentir-se representades de cap a peus, trobar de nou la confiança i la dignitat ciutadana amb els seus dirigents, i no sentir per mai més vergonya aliena a alguns episodis soferts en el passat. És per això que ara més que mai toca viure les altres eleccions. Toca canviar l’ordre del comprar i el vendre. Toca capgirar els papers dels candidats. Ara més que mai, i per a donar sentit a una democràcia pura i participativa, toca que els electes pensin de volta amb els seus electors, amb aquells que els hi han donat la confiança per a que compleixin amb els seus programes, amb les seves promeses electorals i que no decebin a la il·lusió de canvi generada. Ara és el moment de ser valent, d’espolsar-se els complexes que històricament han vestit l’esquerra en moments de governar. És el moment d’apostar per la política domèstica, per defensar allò que caracteritza i dóna sentit al poble. És el moment de mirar al carrer, al carrer de la gent, i no deixar-se condicionar més per les elits. Però sobretot és el moment d’obrir de pinta en ampla les institucions, de fer una democràcia activa, participativa i viva. De donar veu contínua a la gent, de posar orelles i seny als problemes que pinten el dia a dia del nostre entorn. És hora, en definitiva, de vestir el sistema polític amb una nova muda. Una muda que expressi il·lusió i confiança, i que doni peu a una sinèrgia fiable entre els electors i els electes. Que permeti de nou  establir un diàleg coherent i que sobretot, no gasti ni un segon dels seus esforços en tornar alterar temes i drets tan democràticament fonamentals com la salut, l’educació i els serveis socials.

En aquest sentit la veu i el manifest dels ciutadans ha de servir per omplir les institucions de feina, empenta i il·lusió. Ha de servir als partits entrants de tenir com a premissa no decebre ni la més mínima esperança, i sobretot de no cometre errors imperdonables com els molts que s’han anat acumulant al llarg dels darrers anys. Les oportunitats són contades, i aquesta és la millor per a que els dirigents de torn s’arromanguin les mànigues, s’omplin de seny i valor, i estiguin a l’altura que se’ls hi ha encomanat. Així és doncs que ara han de començar les altres eleccions. Aquelles que han de durar un període de quatre anys i en les que hi ha d’haver un únic candidat; el poble. Eleccions sense preliminars, sense campanyes electorals. No hi ha temps per perdre ja que són moltes les qüestions que urgeixen solució. Esperem que l’únic candidat que es presenta sigui el que finalment guanyi els comicis que comencen. Si pogués ser, per majoraria absoluta.

Miquel Mir Gual