Correlation of aeolian sediment transport measured by sand traps and fluorescent tracers

I post an interesting paper where two different methods, fluorescent tracers and vertical sand traps, were simultaneously used to carry out an aeolian sediment transport flux designed to test the goodness of fluorescent tracers in aeolian environments. Field experiments were performed in a nebkha field close to Famara beach at Lanzarote island (Canary Islands, Spain) in a sector where the dunes were between 0.5 and 0.8 m height and 1-2 m wide and the vegetal cover was approximately 22%. In this dune field the sedimentary supply comes from Famara beach and is blown by trade winds toward the south, where the vegetation acts as natural sediment traps.  Wind data were obtained by means of four Aanderaa wind speed sensors ans one Aanderaa vane, all them distributed in a vertical array from 0.1 to 4 m height for 27 h. The average velocity at 1 m height during the experiment was 5.26 m/s with the wind direction from the north.

Cabrera, L., Alonso, I. (2010). Correlation of aeolian sediment transport measured by sand traps and fluorescent tracers. Journal of Marine Systems, 80: 235-242.

http://ac.els-cdn.com/S0924796309003005/1-s2.0-S0924796309003005-main.pdf?_tid=190875a95650e95b998c194669166df8&acdnat=1338189753_015832e991aeb08a0aa69ecec3e0f76a

Miquel Mir Gual

Análisis espacio-temporal (1956-2004) de los sistemas dunares de Menorca

En este artículo se analizan 28 sistemas playa-duna de las islas de Menorca mediante variables de uso, estado y gestión a lo largo de 6 períodos, comprendidos entre 1956 y 2004. Los resultados obtenidos mediante el análisis multiparamétrico durante este periodo ha permitido obtener una visión particular y de conjunto sobre la evolución geoambiental de los sistemas playa-duna analizados, y una clasificación de éstos. Ambos resultados están directamente relacionados con las medidas de gestión aplicadas sobre cada uno de los sistemas.

Roig-Munar, F.X., Pons, G.X., Martín-Prieto, J.A., Rodríguez-Perea, A., Mir-Gual, M. (2012). Análisis espacio-temporal (1956-2004) de los sistemas dunares de la isla de Menorca (Islas Baleares) mediante variables geoambientales de uso y gestión. Boletín de la A.G.E., 58: 381-403.

http://www.boletinage.com/58/16-ROIG-MUNAR.pdf

Miquel Mir Gual

Efectos de la retirada de bermas de Posidonia oceanica en playas

Para empezar la semana os sugiero el link de un interesante artículo en donde se ha analizado el comportamiento del perfil de una playa natural con acumulación de hojas muertas de Posidonia oceanica (berma vegetal) ante la actuación de maquinaria de limpieza. Se realizaron dos perfiles, uno anterior a la retirada mecánica de la berma, y otro posterior a ésta, coincidiendo con un episodio de temporal de SW que incidió de forma directa sobre la playa desprotegida de la berma. El resultado obtenido fue una pérdida de superficie de playa y foredune.

Roig-Munar, F.X., Martín-Prieto, J.A. (2005). Efectos de la retirada de bermas vegetales de Posidonia oceanica sobre playas de las Islas Baleares: consecuencias de la presión turística. Investigaciones Geográficas, Boletín del Instituto de Geografía, 57: 40-52.

http://www.erevistas.csic.es/ficha_articulo.php?url=oai:redalyc.uaemex.mx:56905704&oai_iden=oai_revista149

Miquel Mir Gual

Modificaciones del perfil de playas en las Islas Baleares

La situación económica y socias en la isla de Mallorca hace que los espacios litorales, con énfasis sobre las costas arenosas, sean considerados a partir de su rentabilidad y en ningún caso a partir de sus condiciones ambientales, variables y vulnerables. Eso hace que éstos sean espacios sobreexplotados en temporada alta, en detrimento a su percepción a lo largo de los meses invernales, pasando a ser espacios olvidados. El presente trabajo pretende mostrar así el dinamismo que estos lugares proyectan en una escala temporal estacional, y de los distintos comportamientos mostrados en dos playas diferentes (es Comú de Muro y Can Picafort), dependiendo de su grado de antropización y frecuentación.

Mir-Gual, M. (2009). Modificaciones del perfil de playas en las Islas Baleares (Playas de Can Picafort y es Comú de Muro). Investigaciones Geográficas, 50: 191-207.

http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/17598/1/IG_50_10.pdf

Miquel Mir Gual

An economic evaluation of beach erosion

The attached paper examines the relative economic efficiency of three distinct beach erosion managemenr policies - beach nourishment with shoreline armoning, and shoreline retreat. The analysis focused on (i) the recreational  benefits of beaches, (ii) the property values effects of beach management, and (iii) the costs associated with the three management scenarios. Assuming the removal of shoreline armoning improves overall beach quality, beach nourishment with shoreline armoring is the least desirable of the three alternatives. The countervailing property losses under a retreat strategy are the same order of magnitude as the foregone management costs when the beneficial effects of retreat - higher values of housing services for those houses not lost to erosion - are considered. The relative desirability of these alternative strategies depends upon the realized erosion rate and how management costs change over time.

http://lim050.upc.es/personal/jajq/economic-valuation-beach-erosion.pdf

Miquel Mir Gual

JOVES, SENY I FUTUR

És qüestió de sentit comú. El Món, Europa, les Illes, Mallorca,...i tantes i tantes persones. Ja no es tracta d’una simple escala geogràfica, sinó que més enllà s’endinsa dins la realitat social de moltes famílies i ànimes. La globalitat dels nostres dies s’enfronta a un escenari d’incertesa aguda vers la situació econòmica que empastifa cada dia les nostres rutines. És palès que aquesta situació no és la més òptima, que les mesures preses fins ara per les ments competents no acaben de funcionar, que les xifres de deute no fan més que augmentar, i que de cada dia són més aquells que es desvinculen forçosament de les rutines laborals. Intentem reflexionar però qualitativament, sense utilitzar una pluja infinita de xifres que sovint no fan més que embullar als que no estem ficats dins dels tecnicismes macroeconòmics.

El jovent és avui un dels col·lectius més perjudicats per les taxes d’atur que monopolitzen el dia a dia. Això però no només s’ha d’interpretar com una situació negativa del present, sinó que les conseqüències que en poden derivar en el futur més pròxim per les nostres generacions en poden ser substancials. Sens dubte l’atur juvenil impedeix aprofitar el potencial de la generació millor formada i educada que hem tengut mai, al temps que genera també conseqüències i tensions polítiques de calat. Aquest no és un fet gratuït ni tampoc producte de la rebel·lió habitual amb la que s’identifica el fet de ser jove. Som milions els que vivim una situació dramàtica en l’actualitat. Quan sortim al carrer des de l’ou protector que ens suposa el institut, el mòdul de formació professional, la universitat, el màster o una tesi doctoral, ens trobem en que no hi ha feina, o bé que les ocupacions disponibles són de pèssima qualitat i amb condicions insultants, conduint a molts de nosaltres cap a la inactivitat. En aquesta tessitura doncs, és perfectament comprensible que la falta d’oportunitats sigui un punt d’ebullició per la frustració i el descontent.

Els darrers esdeveniments tampoc no són del tot esperançadors vers a la consideració del jovent com a part important de la nostra societat, i sobretot, del nostre futur. En el cas Balear, amb el nou govern entrant, ja són prou coneguts els atacs exterminadors a la llengua catalana com a part formativa dels nostres estudiants, a més de les traves que dia a dia van sorgint vers a una educació pública potent, sòlida i amb aspiracions a formar millor les generacions vinents que donaran cos a la direcció de l’esfera social, política i econòmica. La diversitat cultural i la riquesa en el llenguatge també han de ser part important pel futur dels nostres joves. La llengua no s’ha de veure només com una fita ideològica, sinó també com a traça vehicular que ajudarà la nostra societat a ser millor des d’un punt de vista cultural, així com més competent a nivell professional i laboral. Tant de bo tots poguéssim parlar tants d’idiomes com fos possible.

Si el Sistema no genera llocs de feina pel jovent, aquest tendeix a perdre la confiança en les institucions democràtiques – els moviments socials dels darrers temps ja en són indicis prou clars –. D’altra banda, el progrés econòmic i social és insostenible si des del prisma polític no s’assumeix la necessitat imperativa de generar nou llocs de feina, i que aquests es corresponguin justament amb les condicions curriculars i formatives generades pel col·lectiu. La inclusió dels joves dins el règim laboral consolidat ha de dependre doncs de polítiques públiques molt ben madurades, discutides i consensuades.

Estem enfront d’un problema estructural. El creixement econòmic d’una regió és determinant, però en cap cas suficient per a resoldre-ho. La millora en el mercat laboral juvenil requereix de mesures específiques  per fer front als reptes que es plantegen, així com també d’un canvi de mentalitat global que deposi major confiança en ells. A les administracions competents, encapçalades pels polítics de torn, els hi correspon el paper de generar polítiques adequades per a donar solucions, i d’una vegada deixar de jugar amb la sensibilitat de tants de milions de persones.

Com començava dient ha de ser qüestió de sentit comú. Si joves que surten al carrer amb estudis universitaris superiors, màsters i tesis doctorals no troben una feina adequada a les seves circumstàncies és que alguna cosa del sistema no funciona. Els joves no tan sols som aquells que sortim els vespres, que ens engatem de tant en tant a toc de colze, o que a vegades en fem de la indiferència un atribut característic. Els joves també som aquells que estudiem, que obrim llibres per aprendre dels que un dia ho foren, que passem hores alenant dins biblioteques, que viatgem de cada cop més a l’estranger per aprendre noves cultures, nous idiomes, que teclegem davant monitors LCD alhora que aprenem a fer ús de les noves tecnologies, i que amb tot, de manera indirecte, ens formem un a un per a fer millor el futur de, tota, la nostra societat.

És així ido que el jovent hem de seguir formant-nos, estudiant i generant més i millors coneixements pel nostre futur més proper. No obstant hem de reclamar el que ens pertoca, no deixant-nos enganar ni trepitjar per ningú, i amb fets i des de la vessant pacífica, protestar i reclamar per un futur laboral i professional digne. Amb tot, Joves, Seny i Futur!!!

 

                                   Miquel Mir Gual

SALVEM es Trenc!!

Es Trenc – Salobrar de Campos, situat al sud-est de l’illa de Mallorca, esdevé avui un dels sistemes litorals amb major valor ecològic arreu de l’arxipèlag balear, i també, al llarg de la costa mediterrània. Des del punt de vista geogràfic, parlem d’un sistema platja-duna de magnituds importants, on hi coexisteixen un nombre significatiu d’hàbitats, fent de la diversitat ecològica un dels seus valors principals.

Aquest sistema és un dels pocs paratges naturals que avui encara queden sense urbanitzar en el litoral mallorquí, constituint un punt d’inflexió en tant a la protecció mediambiental de l’illa de Mallorca. No obstant, el devenir de la societat mallorquina i el canvi de model econòmic va tenir també influència directa sobre aquest espai. De cap als anys 60, l’arribada espontània de la indústria turística, caracteritzada des del principi per la seva tendència de masses, en va fer del litoral mallorquí el seu lloc d’experimentació i expansió. Les costes baixes arenoses, nodrides d’arenes fines i blanques, junt amb les condicions climàtiques mediterrànies, feren que la proliferació de nuclis turístics litorals fos un element característic en la caracterització del paisatge mallorquí. Aquests, que naixeren d’una planificació anàrquica, sense patrons i pensant poc amb la conservació del litoral illenc, començaren a suposar fonts d’influència directe sobre el devenir dels espais naturals costaners. Es Trenc, tot i no veure’s artificialitzat directament, no en fou una excepció, ja que amb el pas dels anys, i amb el naixement de nuclis turístics tals com Sa Colònia de Sant Jordi i sa Ràpita, a més dels propers a la zona (s’Arenal), es va veure colonitzat diàriament per una influència massiva d’usuaris que, cercant el descans, el lleure, i el sol i la platja, desembarcaven dia a dia sobre les seves platges.

El punt més àlgid d’aquesta avarícia antròpica arribà de cap a finals dels anys setanta, concretament al 1978, moment en que es projectà una urbanització litoral de magnituds notables arreu de tota l’àrea, tal i com ja s’havia fet a altres zones de la costa mallorquina. Aquest projecte, que incitava la total destrucció del sistema, va ser aturat per una potent campanya social en defensa de la conservació de l’àrea, aconseguint la seva protecció.

Conseqüència d’aquesta iniciativa, i d’algunes que s’han anat succeint al llarg del temps, aquest espai és avui, encara, un dels pocs paratges sense urbanitzar del litoral mallorquí. Es Trenc-Salobrar de Campos foren declarares Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI) l’any 1991 per la Llei d’Espais Naturals (LEN). No obstant, aquesta protecció salvà la zona de la urbanització, però no va garantir alhora cap tipus de gestió, ni cap protecció enfront de la degradació ambiental. De fet, des de llavors, i com ja es remarcava anteriorment, la pressió urbanística de les zones limítrofes, i en general una falta d’ordenació i gestió integral de la zona, ha anat donant lloc a un accelerat procés de degradació. Els símptomes són prou clars amb balanços sedimentaris negatius, pèrdues de superfície de platja, o degradació del sistema dunar, especialment en la duna davantera. Tot i que, tant de l’àmbit científic com de l’ecologista sembla prou clar el seu estat de degradació i constatables els seus processos erosius, de moment encara no hi ha hagut cap pas ferma i definitiu per dotar l’espai sota una figura de protecció consolidada.

No obstant però a un li queda cara de pur quan llegeix per la premsa que ara, el “legítim” govern del PP, perquè sí, vol permetre la construcció d’una faraònic hotel sobre aquest relicte espai. No els importen no els valors geoambientals que s’hi troben, ni tampoc l’esperit de lluita i defensa que ha duit associat aquest indret, ni la magnifica diversitat d’avifauna que es troba a la zona humida, ni tan sols el interès que hi pugui haver en mantenir, encara que sigui, una platja arenosa sense artificialitzar per complet a la nostra illa.

No seré jo en negar ni debatre que el turisme, des de decennis enrere ha estat el motor econòmic de la societat mallorquina. No obstant si debatré que també el turisme ha estat l’activitat que ha generat més impactes sobre les nostres costes. La decadència geoambiental actual, l’obsolència d’infraestructures i l’efervescència d’altres destins arreu de la ribera mediterrània són els tres pilars que han posat en perill el nostre prestigi com a destí. Amb aquest escenari doncs, i ja sense només pensar amb la protecció geoambiental d’es Trenc, no podem deixar que ens enganin més, ni que tampoc segueixin hipotecant el nostre futur.

Si volem que l’activitat turística de sol i platja continuï sent el nostre motor, no podem deixar que la “benzina” d’aquest segueixi exhaurint-se a marxes forçades. La contínua destrucció de les nostres costes suposarà que el valor d’aquestes segueixi devaluant-se, suposant doncs que els valors distintius que encara puguin romandre vagin desapareixent amb el temps. El cas de la destrucció d’es Trenc és sens dubte un exemple clar de les pretensions que l’actual govern conservador té en pensar només en present, i sent generós en un futur proper, no obstant un signe clar de la seva limitació en pensar pel bé de la nostra societat a llarg termini. Ara, en tot cas i a mi personalment, almanco me queda la intriga de conèixer si són capaços de posar algun argument raonable damunt la taula i deixar d’enganar al personal. El fet de que surti un alt càrrec i tengui l’astúcia d’afirmar, amb rialla d’orella o orella, que amb fets com aquests es contribuirà a sortir de la crisi no em fa gràcia, sinó més bé llàstima. Algú s’ho creu? Jo NO!  

 

                                   Miquel Mir Gual

Va de platges!! Reflexió per l'estiu que guaita...

La diversitat paisatgística a les Illes Balears és vasta i extensa, no obstant diferencial en alguns aspectes. Així, cada una de les unitats de paisatge amb les que comptem, per les seves característiques intrínseques, ha anat despertant determinats interessos de cap a  l’activitat humana, fet que amb els anys ha suposat canvis fisonòmics substancials. En el cas balear és difícil discrepar si s’afirma que al llarg dels darrers decennis la franja costanera ha estat l’emplaçament per excel·lència sobre el qual s’ha  desenvolupat l’activitat econòmica principal, manifestada a partir del turisme de masses de sol i platja.

Les característiques fisiogràfiques de les nostres platges, ajudades també per les condicions climàtiques que caracteritzen la regió mediterrània, han fet que aquestes hagin esdevingut l’escenari perfecte pel desenvolupament de l’activitat turística. Tot i les aparents conseqüències positives d’aquest fet, sobretot des d’un punt de vista econòmic, la manca de previsió, gestió i actuació per part dels agents competents ha fet que avui dia molts en siguin els impactes negatius existents en les nostres platges i sistemes dunars, derivant-ne notables problemes de conservació. I no, amb el dit no vull ser alarmista! Però també és cert que ens cal a tots ser, almanco, mínimament realistes. És obvi que avui encara queden moltes platges per gaudir, però de les que encara resten, una de les seves principals característiques passa per analitzar el seu estat de fragmentació i/o erosió. Tot i que alguns sistemes no han estat abolits íntegrament per la pressió de l’home, molts en són els signes que en verifiquen la seva intervenció.

Si a n’aquesta perspectiva més conservacionista li afegim una altra dimensió, la cosa es complica. S’ha de ser conscient de la importància que juguen els espais litorals en l’estructura econòmica de les Illes Balears, i del paper que en concret hi juguen les nostres platges i sistemes dunars. No obstant també s’ha de tenir en compte que la conservació d’aquests ambients no és tan sols una qüestió de present, ni tampoc una eina per subsanar les deficiències produïdes per errors del passat, sinó que és també una estratègia que ens permetrà en un futur pròxim seguir obtenint una recompensa econòmica de la seva explotació.

Amb això vull dir que l’activitat econòmica-turística, la qual es desenvolupa a partir de l’ús i explotació dels espais litorals arenosos, ha de prendre consciència també de la dimensió geoambiental, pensant així en l’estat de conservació i la qualitat d’aquests ambients. Els temps actuals ja ens demostren com el deteriorament dels sistemes platja-duna pot tenir conseqüències negatives, en molts casos inclús irreversibles. La desaparició íntegra o parcial d’aquests ambients suposarà en un futur pròxim o mitjà inputs negatius en els beneficis econòmics que se’n vulguin obtenir, afectant directament a la infraestructura econòmica regional.

Encara que no ho sembli, us assegur que les platges tenen vida tot l’any. Aquestes no són en cap cas un escenari artificial, postís, muntat només als mesos de sol per a que cada un de nosaltres anem a exposar la nostra pell al món. Sembla ser però que només ens interessem per l’arena i les ones de la mar quan ens convé, quan en podem extreure un benefici monetari, quan en un obrir i tancar d’ulls podem omplir més les butxaques de teca. I ja està bé, no seré jo que critiqui aquesta tendència. No obstant sí crec que em de ser justos i responsables amb allò que ens aporta tant a nosaltres, i que tant poc li tornem de volta.

I la responsabilitat de que les platges es conservin ha de ser de tots i totes, des d’aquells que anem a gaudir-ne a aquells que tenen les competències per a decidir què fer-hi i què no. Aquestes es defineixen per se com espais canviants, dinàmics, fràgils i extremadament vulnerables front a qualsevol canvi. Així doncs, i atenent a aquests adjectius, són espais que necessiten d’una cura especial, d’una percepció social respectuosa, i d’unes intervencions que vagin amb consonància de la seva conservació.

No hem de caure amb l’error de pensar que nosaltres, pel fet se ser simples usuaris de les platges no tenim ni veu ni vot per a intentar millorar-ne el seu estat. Al cap i a la fi, cada any en són milions les persones que trepitgen l’arena, milions les persones que estenen la tovallola, i milions les persones que es remullen amb felicitat a les aigües clares i transparents. No obstant, l’exercici de reflexió sobre els impactes que totes aquestes accions suposen per aquests ambients ha de ser individual, sinó poca cosa tenim a fer. Només des de la reflexió individual es podrà engendrar una acció global que sigui eficient – per a tots els interessos – i respectuosa amb les nostres platges. Tot i això, aquesta també ha de ser piramidal, aconseguint enllaçar la consciència i compromís dels usuaris amb la dels agents interessats amb la conservació de les platges – principalment econòmics – i la de les administracions públiques competents en la seva gestió i legislació.

I es que ara que ve l’estiu, les platges no han de ser vistes com una joguina, com un espai que es simplifica a unes hores de relax i bauxa, sinó que han de ser vistes com a llocs estratègics pel nostre futur més pròxim.

 

                                   Miquel Mir Gual

De l'esquí artificial al depòsit del nostre cotxe!

Em costava treure un tema atractiu per tal d’escriure unes línies i complir així com el protocol de cada dos mesos. Quan ja em veia forçat a triar, vaig donar amb un documental, el qual ja començat, em va deixar plantat davant el televisor de casa meva.

I jo no sé del que havien parlat abans de jo fixar el cul al sofà, però amb la primera pregunta que vaig sentir ja em va suposar atractiu com per a destinar-li una estona del meu temps. Què es el més refrescant que es pot fer a Dubai en una tarda solejada i de calor? Doncs esquiar, per suposat!!

No deixem que els 38 ºC de l’exterior ens ho impedeixin. Hi ha molta neu dins, a un complex amb una altura aproximada de 25 pisos, on la temperatura en el seu interior es manté entres els -1 i -2 ºC. I així en sortia en pantalla Welcome to Ski Dubai, el primer centre d’esquí interior de l’Orient Mitjà. Era molt possible que amb la temperatura que hi havia a l’exterior es pogués fregir un ou sobre l’asfalt o les carrosseries dels luxosos cotxes aparcats a les zones VIPs, però d’altra banda, el cert és que a l’interior d’aquella monstruosa construcció cada dia es disposava d’una quantitat de neu incalculable, tot per practicar l’esquí, o simplement per jugar amb ella.

Ski Dubai ofereix al llarg de tot l’any 3.000 m² de neu en perfectes condicions, increïblement situats enmig d’un dels deserts més calorosos i perillosos del món. Sent un aficionat a l’esquí us asseguro que si fos de Dubai seria una del les 3.000 persones o més que cada dia es planten a les instal·lacions per remuntar les pistes i llançar-se pendent avall sobre neu completament artificial. Però des de que tenc el permís de conduir i em veig obligat a cada setmana omplir el depòsit de carburant, m’agradaria molt més que la gent de Dubai anés als Pirineus a esquiar i deixés de cremar diàriament una quantitat escandalosa de petroli o gas natural, tot per fabricar neu artificial en un entorn on la temperatura ambient és asfixiant.

Les dimensions i l’espectacularitat del recinte no és limita a la seva estètica, sinó també als números  que ens demostren el seu consum. Per satisfer la demanda, Ski Dubai utilitza una energia diària equivalent als 3.500 barrils de petroli, fet que suposa una relació d’1 barril per cada persona que es calça els esquiïs diàriament. Seguint amb el símil del conductor europeu o nord americà, un barril de petroli hauria de ser suficient per recórrer uns 1.600 quilòmetres amb un cotxe de gama mitja. No obstant, la neu pols que dóna forma a les meravelloses pistes interiors consumeix a diari una quantitat de petroli equivalent a la que bastaria per omplir els depòsits dels nostres cotxes al llarg d’un mes.

Els que cada any anem a esquiar sabem que aquest es tracta d’un esport car, a més de si per arribar a l’estació d’esquí has de superar la barrera geogràfica del Mar Mediterrani. No obstant, els costos del combustible que en deriven d’Ski Dubai fan que els preus d’estacions als Pirineus o als Alps siguin autèntiques gangues. Però als esquiadors i als representants polítics de Dubai no els importa massa els costos, i molt manco els preus que cada un de nosaltres paguem quan ens aturem a la benzinera i omplim la tanca de benzina o gasoil.

No obstant, un pot pensar per què ens hem de preocupar de la quantitat de petroli que ells gasten si tanmateix és seu? Com pot ser que el que ells facin modifiqui la nostra butxaca? A vegades les teories de geopolítica que expliquen aquestes tendències tenen la capacitat de no entendre’s ni per si mateixes, però el que és cert és que l’increment continuat del preu de la benzina amb la que omplim el nostre cotxe fa que la preocupació sigui de cada vegada major.

L’explicació és simple. Mentre una part del planeta està tractant de descarbonitzar a marxes forçades la seva economia i allunyar-se de la imprescindible necessitat del petroli, l’altra crema hidrocarburs a un ritme mai vist. Si fa uns anys els economistes haurien mirat de cap a Nord Amèrica o Europa per tal de donar explicació a la demanda mundial de petroli, avui han de considerar el descontrolat consum que suposen les economies de països en vies de desenvolupament, i on curiosament, fins fa molt pocs anys per les seves carreteres hi circulaven quasi amb exclusivitat bicicletes i mitjans de transport de força animal.

Mentre que Europa Occidental i Amèrica del Nord lluiten per disminuir el consum de petroli i abaratir-ne el seu preu, països com Xina o la Índia lluiten per ser el primer en consumir aquest recurs. I mentrestant la preocupació dels dirigents d’Ski Dubai pel preu que cada un del nosaltres hem de pagar és inexistent. A les carreteres d’Orient Mitjà es poden veure els cotxes més cars i luxosos del món, mentre que pocs de gama baixa. I la resposta no està en el cost que tenen els vehicles, sinó al preu que val omplir els seus depòsits. Les estratègies geopolítiques de països com Veneçuela o Aràbia Saudi han derivat d’una protecció i congelació del preu del petroli dintre de les seves fronteres, però d’un augment en el preu de venda cap a l’exterior, tot per compensar les pèrdues d’ingressos derivades de la disminució dels preus a escala nacional. A mode d’exemple, mentre que cada un de nosaltres paga 1,05 euros el litre de benzina, els ciutadans de Caracas en paguen 0,06 dòlars.

No obstant, qui no agafarà el cotxe avui?

Miquel Mir Gual

How much is sea level really going to rise in the next century?

I attach an interesting link about the predictions of sea level rise over the next century. It is a research work published recently in the prestigious scientific journal Science
http://www.sciencemag.org/content/336/6081/550.full

Miquel Mir Gual

Sentir-se mallorquí, viure a l'Argentina

Vols tastar la sobrassada? Doncs sí, aquesta va ser de les primeres preguntes que vaig sentir quan vaig entrar a aquella silenciosa i humil casa d’aquell petit, però a l’hora meravellós poble perdut enmig de la Pampa argentina. A vegades penso, i de fet, de cada vegada n’estic més convençut, que les coses que inicialment poden semblar més insignificants per a un, després es converteixen en vivències que mai seran oblidades, carregades alhora de sensacions indescriptibles i d’una emoció que vessa de tots els costats.

La veritat que em vaig sentir afortunat quan vaig trepitjar aquell poblet. Inclús ja mi sentia abans de veure cap paisà, o de conèixer quina era la fisonomia d’allò, ja que en mi viatjaven unes connotacions que em feien pensar amb el que viuria aquell dia. I no!! Les meves perspectives no varen ser errònies en cap sentit, sinó que es van convertir en un cúmul d’emocions difícils d’explicar. Vos parl de Goyena, un poblet de 570 habitants aproximadament, a uns 500 quilòmetres al sud oest de Bons Aires, perdut enmig de les grans i infinites extensions agràries que tant caracteritzen la regió de la Pampa, i que al 1902 va ser fundat i poblat majoritàriament per mallorquins, fet singular a l’Argentina.

Imagineu sentir-vos com a casa a 18.000 quilòmetres de distància. Imagineu poder parlar la llengua pròpia amb gent que per motius diversos va haver d’abandonar l’illa, però que segueix mantenint les seves arrels com els dies de la seva infància? O bé poder degustar joies gastronòmiques pròpies, com en són la sobrassada, les ensaïmades, la coca de julivert o els cocarrois i les panades? Jo mai ho havia imaginat, però el que si us assegur, és que poder viure un dia en aquest inhòspit indret va suposar una de les experiències més emotives de la meva vida.

Si bé és cert que el pes de la cultura mallorquina i la llengua catalana ha anat minvant a mesura que els anys es gastaven, a Goyena avui encara hi trobem significants petjades dels nostres antecessors. A dia d’avui només dos en són els mallorquins que queden vivint al poble – Jaume Mascaró Gomila i Antònia Brunet –. La resta ja són fills, o bé néts i renéts. No obstant, cada una de les persones amb les que vaig tenir la oportunitat de conversar es senten, d’una manera o de l’altra, molt arrelades a la nostra illa, mostrant sempre el seu orgull de tenir aquest nexe d’unió entre les dues terres. La majoria d’ells procedeixen de Son Servera, Manacor i Son Carrió.  Altres pobles de procedència són Artà, Sant Llorenç, Capdepera, Pollença, Santa Margalida, Petra o Costitx (no n'hi ha constància de cap de Campanet)

Vols que et canti una glosa?, em va demanar l’amo en Tián (Sebastián Reus) mentre gaudíem del fabulós dia al pati de ca seva, prenent mate i menjant alguns dolços, tot observant les tomàtigues de ramellet i els pebres que havia sembrat al seu petit hort. Aquell era un moment únic, el qual em va permetre envair-me de tot, i fer-me sentir sens dubte, com si hagués estat assegut a qualsevol pati de qualsevol casa mallorquina. I bé em va fer saber l’amo en Tián que estava ben enfadat amb en Jaume, ja que un dia el convidaren a dinar de sopes mallorquines fetes per la seva dona, Bàrbara Nebot, i a llonganissa torrada feta per ell. I resulta que l’atenció del convidat només va ser per les sopes, mentre que de la llonganissa cap menció.

El mallorquí d’aquell homonet, d’una vuitantena llarga d’anys, era genial. Però el que més impactava era l’esforç que hi posava per xerrar la nostra llengua, i com pressionava a la dona quan, sols per la inèrcia lingüística, es desviava i sense voler ens parlava en castellà. Definitivament aquest va ser el moment en que em vaig sentir de ple com a casa, identificat a molts milers de quilòmetres d’aquí però sens dubte devora, al poder parlar la llengua pròpia en tanta naturalitat, i al poder veure com l’hortalissa d’aquell pati era la mateixa que creix cada estiu a ca nostra.

Malauradament, em deia el meu amic, que signes directes com aquests han anat minvant amb el pas del temps. No obstant, marques del passat encara en són ben patents avui dia. L’empremta que els nostres avantpassats van deixar sobre els carrers de Goyena és un fet que no es pot amagar a gent que es passeja per aquelles contrades. Així, la primera visita obligada a la que em van fer assistir va ser al cementiri. Tot i que pugui semblar una mica tètric, aquest és el millor emplaçament per veure com realment la comunitat mallorquina va ser la única responsable en quant al naixement d’aquest petit poble, i una de les impulsores del seu funcionament al llarg de decennis. La quasi totalitat de les làpides, almenys en una gran part del cementiri, estan grafiades de llinatges mallorquins, tals com Reus, Vives, Nebot, Oliver, Mascaró, Tous, Martí o Llull. Just a l’entrada a més, s’alça la tomba del fundador, amb una grafia de gran magnitud on s’escriu el seu nom, Francisco Oliver.

Fins als anys 40-50 el català es podia considerar com la llengua vehicular del nucli. És a dir, que fins fa 60 anys, la llengua catalana era, en aquest petit poblet perdut enmig de la immensitat que representa la Pampa argentina i a 18.000 quilòmetres de distància, la llengua que es parlava al carrer, a les botigues o al camp mentre es dedicaven a passar les vaques d’un conró a un altre. Però més impactant és encara que la gent que queda avui, tot i la seva avançada edat, fes esforços per parlar amb noltros el mallorquí, i reviure junts les seves arrels.

No obstant em sent un tant impotent al no poder reflectir com m’agradaria aquesta experiència en aquest escrit. No és nou dir que hi ha coses que no es poden descriure, però sens cap dubte, us puc dir que aquesta experiència no es compra amb diners, ni tampoc a cap agència de viatges. Qui m’hagués dit mai trobar-me a Mallorca a tants de milers de quilòmetres de distància?

Miquel Mir Gual