Sentir-se mallorquí, viure a l'Argentina

Vols tastar la sobrassada? Doncs sí, aquesta va ser de les primeres preguntes que vaig sentir quan vaig entrar a aquella silenciosa i humil casa d’aquell petit, però a l’hora meravellós poble perdut enmig de la Pampa argentina. A vegades penso, i de fet, de cada vegada n’estic més convençut, que les coses que inicialment poden semblar més insignificants per a un, després es converteixen en vivències que mai seran oblidades, carregades alhora de sensacions indescriptibles i d’una emoció que vessa de tots els costats.

La veritat que em vaig sentir afortunat quan vaig trepitjar aquell poblet. Inclús ja mi sentia abans de veure cap paisà, o de conèixer quina era la fisonomia d’allò, ja que en mi viatjaven unes connotacions que em feien pensar amb el que viuria aquell dia. I no!! Les meves perspectives no varen ser errònies en cap sentit, sinó que es van convertir en un cúmul d’emocions difícils d’explicar. Vos parl de Goyena, un poblet de 570 habitants aproximadament, a uns 500 quilòmetres al sud oest de Bons Aires, perdut enmig de les grans i infinites extensions agràries que tant caracteritzen la regió de la Pampa, i que al 1902 va ser fundat i poblat majoritàriament per mallorquins, fet singular a l’Argentina.

Imagineu sentir-vos com a casa a 18.000 quilòmetres de distància. Imagineu poder parlar la llengua pròpia amb gent que per motius diversos va haver d’abandonar l’illa, però que segueix mantenint les seves arrels com els dies de la seva infància? O bé poder degustar joies gastronòmiques pròpies, com en són la sobrassada, les ensaïmades, la coca de julivert o els cocarrois i les panades? Jo mai ho havia imaginat, però el que si us assegur, és que poder viure un dia en aquest inhòspit indret va suposar una de les experiències més emotives de la meva vida.

Si bé és cert que el pes de la cultura mallorquina i la llengua catalana ha anat minvant a mesura que els anys es gastaven, a Goyena avui encara hi trobem significants petjades dels nostres antecessors. A dia d’avui només dos en són els mallorquins que queden vivint al poble – Jaume Mascaró Gomila i Antònia Brunet –. La resta ja són fills, o bé néts i renéts. No obstant, cada una de les persones amb les que vaig tenir la oportunitat de conversar es senten, d’una manera o de l’altra, molt arrelades a la nostra illa, mostrant sempre el seu orgull de tenir aquest nexe d’unió entre les dues terres. La majoria d’ells procedeixen de Son Servera, Manacor i Son Carrió.  Altres pobles de procedència són Artà, Sant Llorenç, Capdepera, Pollença, Santa Margalida, Petra o Costitx (no n'hi ha constància de cap de Campanet)

Vols que et canti una glosa?, em va demanar l’amo en Tián (Sebastián Reus) mentre gaudíem del fabulós dia al pati de ca seva, prenent mate i menjant alguns dolços, tot observant les tomàtigues de ramellet i els pebres que havia sembrat al seu petit hort. Aquell era un moment únic, el qual em va permetre envair-me de tot, i fer-me sentir sens dubte, com si hagués estat assegut a qualsevol pati de qualsevol casa mallorquina. I bé em va fer saber l’amo en Tián que estava ben enfadat amb en Jaume, ja que un dia el convidaren a dinar de sopes mallorquines fetes per la seva dona, Bàrbara Nebot, i a llonganissa torrada feta per ell. I resulta que l’atenció del convidat només va ser per les sopes, mentre que de la llonganissa cap menció.

El mallorquí d’aquell homonet, d’una vuitantena llarga d’anys, era genial. Però el que més impactava era l’esforç que hi posava per xerrar la nostra llengua, i com pressionava a la dona quan, sols per la inèrcia lingüística, es desviava i sense voler ens parlava en castellà. Definitivament aquest va ser el moment en que em vaig sentir de ple com a casa, identificat a molts milers de quilòmetres d’aquí però sens dubte devora, al poder parlar la llengua pròpia en tanta naturalitat, i al poder veure com l’hortalissa d’aquell pati era la mateixa que creix cada estiu a ca nostra.

Malauradament, em deia el meu amic, que signes directes com aquests han anat minvant amb el pas del temps. No obstant, marques del passat encara en són ben patents avui dia. L’empremta que els nostres avantpassats van deixar sobre els carrers de Goyena és un fet que no es pot amagar a gent que es passeja per aquelles contrades. Així, la primera visita obligada a la que em van fer assistir va ser al cementiri. Tot i que pugui semblar una mica tètric, aquest és el millor emplaçament per veure com realment la comunitat mallorquina va ser la única responsable en quant al naixement d’aquest petit poble, i una de les impulsores del seu funcionament al llarg de decennis. La quasi totalitat de les làpides, almenys en una gran part del cementiri, estan grafiades de llinatges mallorquins, tals com Reus, Vives, Nebot, Oliver, Mascaró, Tous, Martí o Llull. Just a l’entrada a més, s’alça la tomba del fundador, amb una grafia de gran magnitud on s’escriu el seu nom, Francisco Oliver.

Fins als anys 40-50 el català es podia considerar com la llengua vehicular del nucli. És a dir, que fins fa 60 anys, la llengua catalana era, en aquest petit poblet perdut enmig de la immensitat que representa la Pampa argentina i a 18.000 quilòmetres de distància, la llengua que es parlava al carrer, a les botigues o al camp mentre es dedicaven a passar les vaques d’un conró a un altre. Però més impactant és encara que la gent que queda avui, tot i la seva avançada edat, fes esforços per parlar amb noltros el mallorquí, i reviure junts les seves arrels.

No obstant em sent un tant impotent al no poder reflectir com m’agradaria aquesta experiència en aquest escrit. No és nou dir que hi ha coses que no es poden descriure, però sens cap dubte, us puc dir que aquesta experiència no es compra amb diners, ni tampoc a cap agència de viatges. Qui m’hagués dit mai trobar-me a Mallorca a tants de milers de quilòmetres de distància?

Miquel Mir Gual